Sí, han passat tres segles d'ençà que ens posaren els grillons castellans i borbònics "por justo derecho de conquista". Tres segles d'embotir-nos nacionalisme espanyol pels sets forats dels cos. Per tots els set. Compteu-los. Tres segles de dir-li "solidaridad" a allò que tothom sap que és vulgar extorsió i robatori. Tres segles d'obligar-nos a parlar "cristiano". Tres segles d'ingomínia.

Però… tres segles de resistència?

[L'ACCENT 152]

Sí, hem resistit. D'aquella manera. No gaire col·lectivament. No pas com un sol poble que sap on té l'enemic i el combat i no se'n refia. Hem resistit a rogles, des de les trinxeres, en desbandada, amb múltiples i escampades excepcions que han confirmat la regla. La regla que diu que som un país sense política. Perquè la política és, al capdavall, la que dissenya els fulls de ruta. I què és per nosaltres un full de ruta sinó el trajecte planificat, conscient i conseqüent (sobretot conseqüent) cap a un horitzó de llibertat…

No hem tingut full de ruta ni consciència de poble sotmès que ha d'alliberar-se. Vull dir: en general i col·lectivament, cohesionadament, no hem tingut aqueixa consicència. Hem defugit, secularment, el conflicte. Aquest és el tret que millor ens defineix, dissortadament, com a catalans. Catalans del nord, del sud, de l'est i de l'oest: catalans pactistes. Pactar estatuts de pa sucat amb oli, pactar i estimar les banderes dels enemics, pactar la desmembració del català, pactar quants dels nostres diners ens tornaran els arrogants senyorets espanyols… Tot és susceptible de ser pactat. I no solament l'imaginari simbòlic, la llengua o la integritat del territori nacional, fins i tot es pot posar a pacte la pròpia supervivència, i assumir, definitivament, la derrota irreversible. Els espanyols ens tenen molt i molt ben apamats. Saben per quin clavill cal abocar el raig d'aigua perquè esdevinga badall, forat, avenc, abisme. Al contrari de nosaltres tenen perfectament dissenyat, de fa segles, el full de ruta que cal seguir per a diluir-nos en el no-res de les nacions. Poc se'n van ells del camí traçat. Saben, per exemple, que sempre defugim el conflicte. I ells en saben un fum, de moure conflictes. Els creen i els gestionen a la perfecció per al seu benefici. Davant els seus conflictes, els nostres polítics oficials i els seus intel·lectuals orgànics ofereixen de seguida el pacte. I el pacte imposa unes renúncies. Un cop aconseguit aquest pacte, els espanyols organitzen un altre conflicte, i tot seguit els nostres polítics oficials i seus intel·lectuals orgànics proposen un altre pacte i unes altres renúncies. Tot es renunciable. Així portem tres-cents anys: de pacte en pacte, de renúncia en renúncia, fins l'esvaïment irreparable.

Això hauria de canviar si volem tenir cap oportunitat. Caldria bandejar definitivament del nostre tarannà polític l'enganyifa del pactisme. No hem de pactar res amb els espanyols. Perquè, fet i fet, com ens advertia Joan Fuster, ara tan abominat per la mediocritat creixent, "pactar és perdre". I la sort, a l'igual que la independència, cap buscar-la, cal arriscar-se a guanyar-la. Per a guanyar, cap apostar i jugar. Jugar a guanyar, és clar. O, com a mínim, jugar per a ficar la por al cos dels nostres enemics, sempre tan prepotents. De cap manera jugar a perdre. Jugar a perdre és acomodar-se a ser gestor d'autonomies espanyoles, i dir, com la rabosa deia al raïm aparentment tan alt, que la independència encara és verda i no paga la pena l'esforç d'intentar collir-la.

Aquest hauria de ser el missatge: el pactisme ha mort com a tret polític català. Ara fem política contra el nacionalisme espanyol supremacista i exterminacionista, contra els qui arranquen crostes catalanistes i tanquen televisions en català, contra els qui denominen solidaritat a l'extorsió, contra els corruptes que ofrenen "nuevas glorias a España", contra els qui malmeten el nostre territori per a omplir-se impunement les butxaques, contra els qui ens volen espanyols "por justo derecho de conquista", és a dir, contra els qui ens volen cornuts i pagant-los el beure.

Agranem per fi només cap a casa nostra. Planifiquem el nostre full de ruta. Encara que no siga un camí gens còmode, encara que tots els raïms ens semblen verds. El camí l'hem de fer nosaltres i de més verdes n'han madurat. Així doncs, el 25 d'abril a València amb l'esquerra que no oblida. Per la memòria. Per la dignitat. Per la llibertat dels Països Catalans.