Aquesta simplificació resulta del tot perillosa ja que no permet veure sovint les reivindicacions de les altres dones més que com a mostres de menor maduresa i autoconsciència en comparació amb els nostres projectes i reivindicacions feministes.

Ens trobem, des d'institucions, col·lectius feministes o ONG, que projectes que es realitzen amb “bones intencions” (el món n'és ple, de bones intencions!) amb la voluntat d'”ajudar” les dones d'altres parts del món, acabin esdevenint eines de manipulació de la seva realitat.

En definitiva, amb aquesta acció política acabem constituint-nos en el model a seguir i al qual esperem que arribin les dones d'arreu del món.  Davant d'aquesta situació, caldria un canvi radical de perspectiva que permetés considerar la societat més rica com més diversa, entenent la diversitat cultural doncs, també des de l'òptica de gènere.

Aquesta nova perspectiva implica, tanmateix, copsar la societat com a escenari de lluites internes i entendre, en conseqüència, les dones com a subjectes actius en cadascuna de les cultures, capaces de plantejar lluites i reivindicacions pròpies que poden o no coincidir amb les nostres, però que es basen en llurs experiències històriques.

En paraules de la doctora Elbaz, de l'Associació per a la Solidaritat de les Dones Àrabs: "Aquesta actitud 'protectora' de les dones occidentals, a més de mostrar una gran miopia està relacionada amb interioritzats mecanismes colonials i amb el seu sentiment de superioritat. Elles decideixen quins són els nostres problemes, com hem d'enfrontar-nos a ells, sense ni tan sols preocupar-se d'adquirir les eines per a conèixer les nostres preocupacions, sense conèixer la nostra cultura [i] el nostre grau de desenvolupament."

Potser que en prenem nota.