El curs polític que acaba de finalitzar ha estat dels més distrets dels darrers anys: els casos de corrupció que han esquitxat tota la classe política ens han lliurat escenes impagables de prohoms de l'alta societat (política, econòmica i cultural) entrant i eixint dels calabossos i desfilant pels jutjats. No sabem en què quedaran els casos Gürtel, Pretòria o Arenes -i tenim motius per ser-ne escèptics-, però, com a mínim, alguna satisfacció momentània n'haurem tret.

Tanmateix, malgrat l'esclat dels grans casos de corrupció, allò que ha marcat el curs polític ha sigut el "renaixement" del sobiranisme al Principat i l'ofensiva espanyolista (que ha sigut causa i conseqüència alhora): els referèndums, la sentència del Tribunal Constitucional espanyol i, darrerament, la prohibició de les corrides de bous pel Parlament de Catalunya han tornat a posar sobre la taula el "fet català". És indiscutible que, amb els esdeveniments d'aquest curs, l'independentisme ha deixat de ser un discurs "marginal" per convertir-se en una opció política "respectable", que compta amb els suport de més d'un 20% de la població, segons algunes enquestes, i que, fins i tot, diversos partits institucionals intenten capitalitzar.

No és cap misteri l’ús que el Govern espanyol i els corresponents poders fàctics fan de l’esport per promoure la nació espanyola. La recent victòria de la seua selecció de futbol ha provocat un “chorreo” d’espanyolisme que han vist com un antídot contra els moviments separatistes que assetgen –aquesta és la seua sensació- la unitat de la pàtria.  Així, hem vist com els mitjans de comunicació de masses han difós àmpliament les celebracions viscudes arreu de l’Estat, fent especial èmfasi en les del País Basc i les dels Països Catalans; o hem pogut comprovar també com un càntic que els feixistes crearen per contrarestar el clàssic “Oh no, nazis no, nazis no...” s’ha popularitzat en aquestes celebracions, tot emulant aquella frase de José Antonio on assegurava que “ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo”. Sense dubte, l’espanyolisme s’ha desacomplexat a tot arreu i ha perdut el pudor en onejar una bandera, que per constitucional, per haver-la acceptat el PSOE i el PCE, no deixa d’estar tacada de sang d’innocents.

La sentència del Tribunal Constitucional que retalla l'Estatut d'Autonomia del Principat no és un simple accident en el camí ni fruit d'un moment especial, sinó que és un pas més en el camí marcat pel nacionalisme espanyol per assimilar la nació catalana.

Qui vulgui creure que això és un episodi més de l'enfrontament PP-PSOE dels darrers anys, o que l'anticatalanisme i l'espanyolisme desbocat només afecten els nostàlgics del règim franquista, errarà completament la predicció i, alhora, les línies d'actuació. Aquesta sentència no té les seves bases ni en el 1975 ni en el 1939, sinó que cal buscar-les a mitjans segle XIX, amb la configuració estatal de l'estat espanyol com un intent de ser un reflex del veí estat francès. Aquest model estatal ha imbuït dretes i esquerres espanyoles durant prop de 150 anys.

Poques expressions hi ha més clares de la disparitat d'interessos entre els treballadors i el capital que les lleis laborals. Aquestes normes estableixen el terreny de joc i les regles que demarcaran les possibilitats d'actuació de cada treballador i cada empresari, establiran que pot reclamar cada un, i sobretot, quina part del resultat del treball li correspon a cada part, és a dir, com es reparteix el pastís de la producció de l'empresa.

El Govern espanyol ha aprovat la sisena reforma laboral, entre proclames que aquesta sí (per fi) que reduirà la temporalitat i la precarietat, "ajudarà a crear ocupació" fent més "competitiva" l'economia espanyola, i alhora farà "més flexible" un mercat "massa rígid i car". El discurs oficial ha estat repetit mil i una vegades pels mitjans de comunicació oficial, per polítics, economistes, alts càrrecs del Banc Central i ministres, però no deixa de ser una proclama legitimadora d'una reforma laboral que no ha estat ni pensada ni aplicada per reduir l'atur, i molt menys per acabar amb la temporalitat. Una simple lectura del text legal ens descobreix que la nova normativa simplement facilitarà l'acumulació de més capital i poder en mans de la classe capitalista, en detriment dels drets i capacitat adquisitiva de la classe treballadora.

El discurs oficial bombardeja la població proclamant que l'acomiadament és "massa car" al establir els 45 dies, quan les pròpies xifres del Ministeri de Treball espanyol determinen que es va pagar una indemnització mitja de 19 dies per any treballat al 2008, ja que els empresaris ja apliquen massivament i fraudulenta els contractes temporals (8 dies per any treballat), i són uns artistes en les mil i una formes de la nova precarietat, que afecta a becaris, contractes en formació, falsos autònoms o treballadors sense permís de residència, que finalitzen el contracte amb un cost zero. El diagnòstic és fals, doncs l'acomiadament no és ni de lluny "car", però la recepta corresponent interessa massa al capital, la nova reducció general del cost de l'acomiadament a 33 dies.

El Govern espanyol i la patronal també protesten davant d'un mercat laboral "massa rígid", demanant eufemísticament "flexibilitat". Però en gratar una mica les seves paraules es pot descobrir que reclamen poder deixar sense aplicació els convenis col·lectius, baixant salaris que ja havien estat pactats, poden canviar arbitràriament horaris i torns als empleats, i facilitant la mobilitat geogràfica del treballador, que en ares de la productivitat i la competència capitalista ara podrà treballar a Lleida, i demà a Madrid, per la setmana que ve prestar els seus serveis a Salamanca.

Els discursos oficials amaguen el que la població hem de tenir ben clar. La reforma laboral és una agressió sense precedents als drets de la classe treballadora en aquests 30 anys de monarquia constitucional espanyola. Abarateix substancialment les indemnitzacions per acomiadament, facilita els tancaments d'empreses amb els acomiadaments objectius, dóna arbitraris drets a l'empresari per no aplicar convenis col·lectius, reduir salaris que ja han estat pactats i canviar els horaris, dona noves possibilitats de contractes precaris juvenils amb salaris de misèria, i deroga les darreres restriccions que tenien les ETT.

Aquestes mesures ens afectaran en el dia a dia a gran part de la població. Cap treballador en restarà al marge, doncs a tots ens han reduït a cop de decret molts dels drets que van costar anys de lluita i suor de guanyar.

Per tant, ningú pot restar al marge de la protesta. Qui es mantingui passiu no deixarà de ser un aliat del capital, i no evitarà que la reforma laboral també li precaritzi la vida. La vaga general no només és necessària, sinó imprescindible davant d'una agressió històrica als nostres drets, i tots els treballadors hem de ser ben conscients del que ens juguem; els nostres drets i els dels nostres fills.

Reestructurar l'ensenyament perquè a hores d'ara no és eficaç i els recursos humans i materials infrautilitzats perjudiquen els dret a una educació de qualitat de l'alumnat. Així justifica el Departament d'Educació del Principat de Catalunya la reordenació que vol dur a terme als instituts del seu territori. El que vol fer és concentrar l'alumnat a centres amb grans capacitats i tancar les línies d'estudis postobligatoris allà on no hi haja una gran demanda. Pel seu cantó, la Conselleria d'Educació valenciana ha redactat un decret on exposa: "Als centres situats en els territoris de predomini lingüístic valencià, i a fi d'afavorir un ensenyament adequat al mitjà sociocultural s'impartirà com a màxim, a més de l'àrea valencià: Llengua i Literatura, un àrea no lingüística en valencià". Això vol dir que per promoure la llengua a les zones valencianoparlants es redueix a dues el màxim d'assignatures que s'impartiran en català al Programa d'Incorporació Progressiva (PIP). El PIP és un programa educatiu que té un mínim de dues assignatures en valencià i va incorporant-ne progressivament. Ara, el mínim es transforma en màxim. Així doncs, tant l'agressió que pateix l'ensenyament al Principat com al País Valencià no són úniques ni noves. L'educació rep els atacs perquè és un pilar cabdal per la integració social de les classes populars.