
Em vaig mirar al mirall i vaig preguntar: “Mirall, mirall meu, com és escriure com jo?” M’explico: vaig anar al Chat. La temptació de “demanar-li” que pensi per mi és el principi de la pandèmia més global que el món dels humans hagi experimentat mai. I això és exactament el que vaig fer: vaig introduir a la línia de prompt: “Escriu una crònica per a l’Accent més o menys críptica, amb una nota d’humor final. Escriu en català i en l’estil de Manuel João Ramos, obscur antropòleg portuguès.” Si és cert que l’algoritme d’aquest “gran model de llenguatge” (GML, el nom tècnic del que, amb finalitats de màrqueting, ens és venut com a “intel·ligència artificial”) modela l’estil Manuel João Ramos, obscur antropòleg portuguès”, aleshores dec una disculpa sentida als meus dos o tres lectors incauts, perquè sembla evident, pel resultat obtingut –en segons–, que la meva escriptura és banal i avorrida. Sens dubte, el text obtingut és competent, gramaticalment correcte (Déu me’n guardi), i l’argument relativament clar, encara que sinuós.
Aleshores, li vaig ‘demanar’ que analitzés el text que havia generat: aparentment, el meu mirall fantasma havia escrit en un “estil marcat per la reflexió filosòfica, poètica i misteriosa, impregnat d’un llenguatge profund i ple de simbolisme”, promovent la idea que “qüestions com ara ‘Ens estem perdent tot el que importa mentre intentem entendre què és realment essencial?’ són qüestions que destaquen la inquietud d’un món ple d’incerteses”; explorant la “contradicció i la incertesa” en un “llenguatge poètic i ritmat”, el text presenta una “sonoritat peculiar” que acaba en una nota d’humor irònica. En resum, “el to és dens i multifacètic, però també hi ha una lleugeresa al final que aporta una perspectiva humorística a la seriositat de la reflexió anterior.”
Si li “demanem” que generi una versió surrealista de la seva interpretació del seu propi text, després de crear deu versions progressivament absurdes, correm el risc de rebre com a resposta alguna cosa així: “El riu no existeix, el Sol ja s’ha apagat, però encara se sent. El mercat ven silenci i núvols que cauen cap amunt. La moneda està feta de temps perdut i el riure ve de l’absència. Les ombres ballen amb les coses que mai no han estat, mentre l’abisme es devora a si mateix. Tots riem del que mai no ha passat i busquem el no-res en un carrer que ja no existeix. El cicle és el final d’una línia que mai no va començar.” Si li demanem que continuï transformant-se utilitzant els principis de la patafísica i com a mínim una restricció oulipiana (repetició de vocals, per exemple), i fabriqui un quartet i una equació no euclidiana al final, aquest és un resultat possible:
Vent on les ombres s’enreden, el riure es repeteix, lent, i tremola. Sol sense eco, sense vida, desmesurat, núvols, melics del cel, s’esfondren.
Equació No Euclidiana amb Repetició de Vocals:
𝑉 + (𝑉²) = (𝑁)¹+(𝑁−²)
En què:
𝑉 = Vocal del vent, allò que s’arrossega. 𝑁 = Núvol en un punt de curvatura excessiva.
És previsible que, en menys de cinc anys, sigui impossible distingir l’escriptura humana de l’escriptura per GML, i entrarem definitivament a l’era de l’escriptura artificial, de l’exteriorització i buidament de la ment individual. Serà un apocalipsi de la cultura o el naixement gloriós d’un món posthumà? No en tinc, és clar, ni idea, i el “Chat” tampoc, de moment. El que sé és que, cada vegada que faig servir el prompt i li “demano” que generi un text (o una imatge fixa o animada, una cançó, etc.), estic gastant al voltant de 0,5 kWh per resposta, contra els 0,003 kWh que costa una cerca en un navegador d’internet. Una interacció amb el “Chat” té un cost ambiental de 0,02 kg de CO₂, significativament més alt que una interacció senzilla en un navegador: 0,002 kg de CO₂. Si multipliquem per bilions les interaccions amb un GML, a mesura que substitueixen les cerques al navegador, la petjada ambiental de les infraestructures de servidors ja equival avui al conjunt de vehicles automòbils amb motors de combustió (gasolina i dièsel): n’hi ha prou amb deu o vint interaccions senzilles amb el “Chat” per produir tantes emissions de CO₂ com les d’un automòbil de gasolina per km (0,12 kg de CO₂). La conseqüència d’aquest estat de les coses és que les grans companyies que operen les infrastructures de dades digitals es troben en una inesperada cursa per construir i rehabilitar centrals nuclears, com l’única solució rendible al problema energètic que afronten. La paradoxa inherent a les polítiques de sostenibilitat ambiental i a la retòrica de la transició energètica no podria ser més esgarrifosa. Com sabem, però, les polítiques ambientals catalanes poden ser encara més patafísiques que la interacció que he descrit més amunt: la Generalitat declara ufana que Catalunya és ja avui “un hub d’interconnexió de dades mediterrani, connectant Europa, l’Àfrica i l’Orient Mitjà”, oblidant-se convenientment d’informar els ciutadans consumidors de dades i d’electricitat que els anomenats centres de dades instal·lats i per instal·lar consumiran gairebé la totalitat de la capacitat hidroelèctrica de la regió; per compensar la manca energètica prevista, es cobriran les terres fèrtils de Catalunya amb parcs de plaques solars, eclipsant així qualsevol aspiració a un mínim de seguretat i sobirania alimentària. Atès que el surrealisme ambiental és especialment inventiu a l’àrea protegida del Parc Natural de Montserrat, que acull des de fa anys una central d’extracció d’aigua i diversos accessos turístics massius al seu territori, no m’estranyaria que un dia s’instal·lés una central nuclear al perímetre del Monestir de Montserrat, amb el propòsit d’alimentar el triomfal projecte de creació d’un “Chat” català. Ens podem bé mirar al mirall. El reflex és un monstre. (Nota: aquest text -no- ha estat corregit pel ChatGPT)
* *Manuel João Ramos és professor del Departament d’Antropologia i Investigador del Centre d’Estudis Internacionals ISCTE de l’Institut Universitari de Lisboa, Portugal. Les opinions expressades en els seus articles són exclusivament de l’autor.