Fa temps que s’està denunciant la “deriva” de TV3 i el darrer episodi de censura s’inscriu en un procés que alguns atribueixen ara a un 155 silenciós, ara a traïcions polítiques, ara al mesellisme de la professió.
Per variar falten en el debat les autocrítiques. I molt concretament la del Sindicat de Periodistes de Catalaunya (SPC), i més concretament encara a propòsit de la seva estratègia de defensa de la professió (i els seus privilegis en el cas de TV3) i del dret a la informació.
A finals dels anys 80 i començament dels 90 des de la societat civil sorgien nombroses iniciatives en el terreny mediàtic que plantejaven una democratització – radical en alguns casos – de l’espectre electromagnètic: ràdios lliures, televisions de barri, mitjans comunitaris, propostes de control directe per part d’assemblees de moviment de les emissores municipals (campanya COMés possible, més de 200 entitats adherides). Al costat de l’abundosa producció de revistes, fanzines i algun diari es plantejava així i/o proposava un canvi dràstic en la interpretació del dret a informar i ser informats, reconegut formalment a totes les cartes magnes, espanyola i catalana incloses.
Davant d’això els sindicats de periodistes, el col·legi, les individualitats més progressistes, en lloc d’estendre ponts i teixir aliances van adoptar una defensa numantina (tot i que tenyida sovint de paternalisme) del seu propi rol d’intermediari exclusiu en l’exercici del dret.
A TV3 això es va plasmar – a més de la participació en el silenciament mediàtic de totes les propostes i iniciatives “alternatives” – en la voluntat de centrar els objectius de les seves lluites (més aviat reivindicacions) en la “independència” dels professionals del poder polític, encarnat llavors en l’odiada CiU. L’objectiu declarat era passar del control exercit per la presidència de la Generalitat sobre eleccions de directors etc. a un control del parlament.
No van servir de res els advertiments de qui deia que aquest model ja s’havia experimentat en altres països europeus i que a Itàlia havia portat fins i tot a encunyar un terme (lottizzazione) que descrivia el repartiment entre partits del pastís (programació o canals) i consegüent dilució i neutralització d’oposicions internes, via cooptació de professionals per uns o altres, quan no directament creació de clienteles i dinàmiques nepotistes.
És a dir: en lloc de centrar-se en contrastar els intents de control polític i econòmic del mitjà obrint-se a una participació més directa de la societat civil organitzada, els sindicalistes del periodisme van optar per una solució corporativa, tot fent l’enorme estupidesa de buscar garanties de independència en la submissió a pactes entre partits.
D’aquelles noces aquests confits: autocensura, despolitització via entreteniment promogut a nivells grotescos, superficialitat frívola, conformisme exacerbat, fins a les ingerències directes i cada cop més descarades.
Amb la diferència que avui, fora de quatre veus que es queixen d’abusos puntuals, no hi ha moviments i organitzacions que s’alcin per aturar aquesta deriva, enfangats com estem en el miratge de la xarxa, vista com a espai útil i suficient per vehicular els – ja pocs – missatges de transformació i crítica social.
* Rolando d’Alessandro és intèrpret. Ha publicat llibres com “Si te’n vas no tornis”, “Lluites o protestes” o “El dogma de la no-violència”. Les opinions expressades en els seus articles són exclusivament de l’autor.
