Aquesta biografia és part de la secció de L’Accent “El fil roig: biografies militants dels Països Catalans”, amb la qual volem rescatar per a la memòria col·lectiva les trajectòries de militants d’arreu del país que han lluitat per l’alliberament nacional i l’emancipació de la classe treballadora.
El Javed Ilyas Qureshi va néixer l’any 1957 a la ciutat de Multan, al Pakistan, sent el gran de tres germans. La seva família no disposava de cap luxe, però a casa seva sempre hi hagué llibres, estones dedicades a la lectura i una gran afecció per la tertúlia i la cultura en general. La seva mare era mestressa de casa, on mai va deixar de formar-se de manera autodidacta, i el seu pare, funcionari del Ministeri d’Agricultura, “un home conservador i molt religiós, però alhora obert al diàleg i molt respectuós amb les idees diferents o fins i tot oposades a les seves.”
Als anys de l’escola el Javed va rebre una formació religiosa, que va interioritzar i assumir com a pròpia, però altres influències també van despertar la seva curiositat: “Quan ja era gairebé adolescent llegia unes revistes mensuals que s’importaven de la Unió soviètica i de la Xina, traduïdes a l’urdú. Aquella normalitat de fons que mostrava unes societats on tothom tenia feina, sostre i una vida digna, em cridava molt l’atenció. També el fet que es parlés de la igualtat com una virtut; entre classes socials, entre homes i dones, entre nacionalitats… Nosaltres érem una societat molt pobre i molt desigual, amb la qual cosa el fet de treure el nas per una finestra on tot això era un motiu per fer una revolució va ser una primera impressió molt bona. Es pot dir que les pàgines d’aquelles revistes van ser la meva primera finestreta al socialisme. Encara era molt jovenet, però no he oblidat les ganes amb què esperava l’edició mensual.”
Durant els anys d’escola va tenir bons resultats acadèmics i va fer amistat amb un mestre comunista. A més, entre els cercles d’amics, es desvetllaven les consciències mútuament: “tenia un amic una mica més gran, un bon amic, que treballava en una fàbrica i participava dels grups de suport a vaguistes. El vaig acompanyar, al principi per curiositat, però de seguida que t’acostaves a un conflicte entenies a qui servia i a qui atacava la violència de l’estat. La violència tota: jutges, policies, terratinents, polítics, l’exèrcit, els grans empresaris… tothom exercia una pressió duríssima contra la classe treballadora i camperola, que vivia i treballava en condicions molt dures…va ser entendre perfectament tot allò i de mica en mica anar absorbint un degoteig del corrent socialista que travessava part de les meves amistats. Tot relacionat amb el nacionalisme seraiki, que reivindicava la nostra llengua, menyspreada al Pakistan.”
El poble seraiki, amb una llengua parlada per gairebé vint-i-cinc milions de persones al Pakistan i també per minories a la Índia, és una de les nacions sense estat més grans del món. També una de les més pobres i invisibilitzades. La seva cultura nacionalista, d’arrel antiimperialista, va viure un impuls a mtijans del segle XX, amb la fundació del Pakistan, quan els sectors més marxistes de la societat van descriure l’estat pakistanès com un colonialisme de substitució del britànic. Militants com Tah Muhammad Langah, en el camp de la política, o Zafar Lund, en el camp de l’activisme lingüístic i cultural, influits per les lluites anticolonials asiàtiques, però també per pensadors antiracistes d’arreu del món, com Frantz Fanon, van fer aportacions teòriques on s’afirmava que l’única via possible cap a l’alliberament nacional era el socialisme. Amb altres teòrics que reivindicaven l’oficialitat de la llengua o el feminisme, com la Zahida Hina, van anar bastint l’estructura d’una reivindicació nacional inserida en un format de lluita de classes: pertànyer al poble seraiki no passa per ser de cap ètnia o religió concreta, sinó per sentir-te part d’un cos social que és subjecte de drets… adscriure’t a un poble que es veu empès a lluitar per sobreviure i assumir aquesta lluita com a pròpia.
“El nostre nacionalisme o la consciència que l’estat pakistanès privilegia la seva nacionalitat i en discrimina d’altres, va ser un motor de politització per molts joves. La nostra llengua, que ni s’estudia a l’escola ni és oficial en cap àmbit, era un vehicle ideal per alçar la veu contra el poder: una llengua de protesta. Això amb el benentès que el nostre moviment tenia un contingut de classe, denunciant la discriminació econòmica del nostre poble, que vivia i encara viu en condicions de molta pobresa. Al voltant d’aquestes reivindicacions es va anar bastint una estructura militant del que acabaria per ser el Siraiki Adabi Sangat, SAS, un moviment per fomentar la cultura seraiki on confluirien tots els grups i grupuscles fins abans dispersos i atomitzats. Aquí vaig començar a fer meves totes les idees que sempre més he mantingut.”
A casa seva, per ser l’únic militant d’esquerres a la família, les discussions amb el seu pare van començar a pujar de to, sobretot pel tema del laïcisme i pel fet de rebutjar la identitat religiosa com a aglutinador de la societat pakistanesa. La barreja entre materialistes antireligiosos i nacionalistes culturals identificats amb el sufisme popular va dur al nacionalisme seraiki a la denúncia d’una aliança entre el capitalisme i el clergat musulmà. Aquest rebuig a l’essència de la formació de l’estat pakistanès representava, com encara representa ara, una idea difícil de pair pels sectors més dretans o conservadors de la societat.
“El meu pare tenia set germans, tots religiosos, de manera que en les trobades freqüents amb la família extensa les llargues discussions, sovint acalorades, eren de vuit adults contra un jovenet. Per desesper del meu pare, molts cops la meva mare intervenia a favor meu. Quan vaig acabar l’educació bàsica em vaig matricular a la facultat de ciències polítiques, de manera que l’accés a la biblioteca, els debats, les xerrades… van fer créixer el meu argumentari. Paradoxalment, les discussions amb el meu pare i els seus germans, on ells volien fer-me canviar d’idees, van ser un motor de formació i d’afirmació de la meva cultura política.”
A la facultat i amb altres estudiants la seva dimensió militant es va consolidar: “sortíem a fer pintades i agitació de matinada, organitzàvem caixes de resistència per les vagues, imprimíem i repartíem llibrets de formació sindical entre treballadors del tèxtil… dúiem a terme una acció clandestina amb moltes mesures de seguretat. Més que organitzacions revolucionàries estrictes, érem grups d’afinitat i confiança on es prioritzava la seguretat. L’any 1984, per posar un exemple tràgic, la policia va entrar a una fàbrica en vaga de la meva ciutat i va assassinar a trets a seixanta-set obrers d’una fàbrica. Amb tota impunitat.”
A finals dels anys setanta el Javed va participar d’un intent massiu d’entrisme per part de quadres militants del moviment seraikista al Pakistan Pepole’s Party, que va guanyar les eleccions amb un programa de socialisme islàmic. Aquests intents van representar moltes contradiccions i, finalment, una frustració que va desembocar en una minoria militant que va abandonar l’estratègia per adaptar-se a viure professionalment de la política i una majoria que els ho va recriminar alhora que donava l’intent per fracassat.
“Ens va semblar que el PPP era el lloc lògic per intentar-ho, ja que fou el primer gran partit de masses que guanyava les eleccions amb un programa explícitament socialista i amb retòriques de reformes agràries i altres intencions que, des d’una reflexió possibilista, podien ser útils a la causa del proletariat. Vam interpretar que aquell era un espai de feina política per articular la lluita de classes i el dret d’autodeterminació en el si de l’estat, cosa que es va demostrar errònia: encara que la nostra esperança va ser sincera i fins i tot entusiasta l’anomenat “socialisme islàmic”, al Pakistan, va resultar ser una socialdemocràcia interclassista sense cap intenció de confrontar-se realment als grans terratinents, als clans locals que dirigien la política des de l’ombra o als poders econòmics. Es van viure intents de nacionalització de sectors productius i avenços reformistes a favor dels drets de les dones i dels camperols més empobrits, amb campanyes d’alfabetització eficients, però la retòrica federalista va resultar falsa, ja que el seraikisme fou un tabú pel poder governamental, que el va rebutjar des del centralisme, i els drets dels treballadors no van assolir ni els mínims acceptables. Els quadres comunistes van quedar marginats, sense veu ni vot per confeccionar candidatures, i les aspiracions nacionals reduïdes a una expressió de folklore simplement tolerada. En aquesta situació de bloqueig polític una majoria vam entendre que, més que combatre el sistema, el PPP s’hi va sotmetre amb un discurs populista que ens va resultar decebedor. Vam tornar a la militància de carrer, la majoria al voltant del SAS, mentre una minoria es va quedar allí per fer de polítics pragmàtics, sense cap agenda transformadora. Nosaltres vam abandonar la idea de construir poder estatal per concentrar-nos en l’hegemonia cultural. Va ser un esforç envà i una lliçó que ens va desgastar molt: des de la innocència política volíem transformar la institució i, el que va acabar passant, fou que la institució ens va transformar a nosaltres. Aquella aposta va provocar que perdéssim molta legitimitat davant del poble. Com a resultat d’aquella experiència històrica el seraikisme posterior ha desconfiat sempre de la lluita institucional.”
L’any 1978, amb el Javed ja fora del PPP i duent a terme una militància de suport i assessorament als obrers de les fàbriques, arribava el cop d’estat del general Zia-ul-Haq que, ajudat pels Estats Units d’Amèrica i en un context de Guerra Freda i d’invasió soviètica de l’Afganistan, va instaurar el govern d’una junta militar fortament anticomunista i molt hostil a la llengua seraiki. La repressió, en aquells anys, inclouria nombroses desaparicions entre la militància d’esquerres. Aquella dictadura va representar un punt d’inflexió a la vida del Javed: “Els anys vuitanta, al Pakistan, van ser una dècada de terrorisme d’estat. Un nombre elevadíssim de militants va anar a parar entre reixes i es van aturar les reformes moderades per la dignificació de la vida de les classes populars, especialment de les dones. En aquells dies jo em buscava la vida treballant. L’any 1982 em vaig casar amb qui seria la dona de la meva vida, també estudiant de ciències polítiques i de dret i amb molta consciència feminista i secular. Amb ella tindriem un fill i una filla. Malgrat ser una època molt dolça per aquest fet, els problemes es van consolidar: jo jugava dos o tres cops per setmana a bàsquet amb un amic del barri que era policia… era policia i veí de tota la vida, de famílies amigues. Ell em va advertir, posant-se en risc, que hi havia la consigna d’empresonar-me i que s’havia fet córrer el rumor entre policies que jo era un agent soviètic. Jo havia tingut companys amagats a casa o sigui que sabia de què anava i ara em va tocar a mi. Vaig estar uns mesos en un entorn rural i enretirat, fins que els meus pares em van venir a veure i em van explicar que la policia havia estat a casa buscant-me de males maneres. També la meva dona em va fer explícit que ella no volia ser la parella d’algú amb problemes, demanda que resultava molt raonable. Vaig continuar la meva militància de manera molt secreta, com tothom llavors, al mateix temps que demanava un permís per disposar de passaport i poder migrar. Vam arribar a aquesta conclusió amb la meva dona: marxar com a remei. La negativa inicial d’expedir-me un passaport va durar uns quants anys, en què vaig haver de convèncer molts funcionaris, contactes d’amics del meu pare… també de pagar uns quants suborns.”
Finalment, l’any 1989, va aconseguir una visa per visitar Holanda i va poder reunir prou estalvis per pagar el preu d’un bitllet d’avió. Però en lloc d’anar a Holanda, durant unes hores d’escala del vol a París, va improvisar quedar-se a França. Allà s’hi va estar de l’any 1990 al 1991, en situació administrativa irregular i en unes condicions de vida molt difícils, fent de pintor de parets i de venedor de top-manta. En aquella situació i massa ocupat en sobreviure va deixar de banda tota militància, però l’any 1991, després que un amic l’informés que a Barcelona s’estava regularitzant a treballadors pakistanesos, va venir cap aquí i va reprendre l’activitat política: “Vaig entrar al Partit Obrer Revolucionari, el POR, que avui en dia es diu Aurora i que aglutina les sensibilitats del trotskisme català. D’aquella militància en vaig treure una formació política i humana molt satisfactòria, amb amistats que encara ara són importants per mi. El trotskisme al Pakistan era molt fragmentat i subterrani, limitat a cercles universitaris… a Barcelona, en canvi, tenia vocació de carrer, de ser a tot arreu. El fet nacional català va ser molt natural d’assumir, ja que jo venia d’una llengua i una nació oprimides. Les circumstàncies eren molt diferents, però en essència, hi ha una nacionalitat i una llengua privilegiades i una sense estat propi. Allà com aquí.”
Amb els companys i les companyes del POR van detectar que a Barcelona i la seva àrea metropolitana, durant la dècada dels anys noranta, hi anava arribant una migració pakistanesa creixent, jove i masculina, sovint amb una barrera lingüística i sense informació de com regularitzar-se, cosa que els empenyia a unes condicions laborals molt dures i mal pagades, sense contractes ni dret a prestacions o baixa. La llei d’estrangeria vigent en aquells anys estava pensada únicament en clau policial i va permetre que es normalitzessin, per exemple, els empresonaments de tres dies a partir d’una simple identificació. Es feien batudes que seleccionaven perfils racialitzats i, si es trobava una irregularitat administrativa, es privava de llibertat a la persona mentre es tramitava una expulsió o un expedient d’estrangeria. Algunes persones eren alliberades i, moltes altres, internades en els primers CIEs, en condicions molt dures.
“Als anys noranta entre els pakistanesos de Barcelona era molt freqüent que algú baixés a comprar el pa i desaparegués. Molt habitual. Als CIEs de la Verneda o la Zona Franca molts treballadors migrants s’hi estaven fins a quaranta dies sense dret a comunicar-se, en un règim pitjor que el carcerari… la sensació de por i vulnerabilitat era immensa: els carrers eren un lloc hostil, on ser aturat per la policia podia comportar resultats fatídics. Encara no hi havia un moviment antiracista tan consolidat com ara, o sigui que ens el vam haver d’inventar. Nosaltres, la gent del POR, vam participar de dues vies que acabarien confluint: per una banda, l’autoorganització de la comunitat pakistanesa a Barcelona i, per l’altra, la connexió amb els grups ja afermats dins la realitat catalana, com assemblees d’okupes, col·lectius antirepressius de l’Esquerra Independentista, grups d’acció anarquista… l’emergència i l’estat de pertorbació racista que la policia imposava als barris van provocar que la por i el malestar fossin un catalitzador per consolidar una solidaritat comunitària, que va passar d’abstracte a real. De la dispersió i la vulnerabilitat en va sorgir una estructura de cohesió entre gent de diverses sensibilitats que confluiem en l’antiracisme. Tot això molt en precari, perquè la militància al principi només podíem assumir tasques tan immediates com avisar-nos de les batudes, documentar abusos i denunciar-los, evitar detencions i buscar diners per advocats i multes… pensa que hi va haver gent que, per un moment de distracció, sortia de casa sense documents i acabava tancada a un CIE. El resultat de tot allò va ser que molts treballadors migrants es van polititzar; gent que entenia que el problema no eren ells ni la seva intenció de treballar per ajudar les seves famílies, sinó la policia i l’estat racista. També va provocar que l’esquerra catalana assumís l’antiracisme més enllà del discurs, com una lluita pròpia, indestriable d’una coherència amb la seva trajectòria històrica. La intenció de l’estat era vulnerabilitzar-nos, però tot allò ens va enfortir. Va ser un temps de lluites intenses que jo vaig viure amb molta efervescència, però amb molt desgast personal també. Em tocava encoratjar a migrants en situacions molt difícils mentre jo mateix estava ple de tristesa. El fet d’estar lluny de la meva dona, el meu fill i la meva filla em va afectar en una depressió de fons. Un enyor irreprimible que va durar anys.”
A finals dels anys noranta i principis dels dos mil bona part de la comunitat pakistanesa, que va anar fixant el seu arrelament als barris, buscava passar de la por i la marginalitat a tenir una veu pública. Els espais de confiança on molta gent buscava assessorament legal, estratègies per confrontar detencions, advocats barats i amb coneixements d’estrangeria… es van anar fent petits. També les reivindicacions: de no ser segrestats per la policia a peu de carrer es va passar a denunciar les lleis racistes, lluitar pel dret a l’habitatge o, dit de manera més clara: a participar de la realitat catalana amb reivindicacions viscudes de manera diferenciada.
Centenars de treballadors migrants, molts d’ells pakistanesos i bengalis, van protagonitzar vagues de fam i tancades en esglésies i ateneus de Barcelona l’any 2001
“Calia treure les misèries fora del gueto. O sigui: convertir-les en un problema de tothom, no només nostre. Alguns migrants amb més estabilitat participaven de lluites veïnals o sindicals i amb les regularitzacions de l’any 2000, 2001 i 2006, quan molts treballadors van protagonitzar una campanya de tancades, manifestacions, conscienciació pública… es va considerar que hi havia una necessitat emergent d’organitzacions amb veu pròpia, per sortir de la invisibilitat: passar de les xarxes informals a la formació de grups estructurats. Era l’època dels “papers per tothom” i de “cap persona és il·legal”, on s’estava passant de confrontar les detencions arbitràries al reagrupament familiar, l’escolarització d’infants, les condicions laborals… L’any 2000 es funda l’Associació de Treballadors Pakistanesos a Catalunya i, el 2001, la revista Masala, publicació en diverses llengües amb vocació de periòdic dels barris de Ciutat Vella per donar veu a tots els conflictes socials, veïnals i urbanístics. En tots dos casos sóc cofundador i, en el de l’ATPC, impulsor màxim. La meva família va venir l’any 2005 i allò va representar, per mi, un canvi radical. Una alegria molt gran. Em sentia més fort i acompanyat. Més complet. Per donar millor resposta a aquestes necessitats, amb l’ajuda dels companys del POR amb qui haviem fundat l’ATPC, l’any 2006 obrim un espai en un local municipal al carrer Robadors del Raval de Barcelona. Primer com a entitat d’ajuda mútua, però molt aviat com a agent de formació política entre treballadors migrants.”
Lliurament dels certificats de català a l’Associació de Treballadors Pakistanesos
- Entrevista de Joan Suquè, fotos de l’entrevista de Ferran Castrillo.*
L’Associació de Treballadors Pakistanesos a Catalunya, l’ATPC, va cavar una trinxera al carrer Robadors amb voluntat de passar de protegir-se a tenir una veu pública. En els seus vint anys d’història, on sovint hi ha hagut dificultats per pagar el lloguer, el lloc ha demostrat ser un agent imprescindible per molts treballadors en procés d’instal·lar-se a una nova realitat: milers de persones han passat pels seus cursos de català, primer impartits per companys que ni eren mestres, de manera voluntària, després i gràcies a la mediació de la sectorial d’immigració d’ERC, amb un conveni amb el Consorci per la Normalització Lingüística, que cedia una o fins a dues mestres per setmana. El local, que ha obert les portes de manera ininterrompuda cada dia durant dues dècades, ha acollit tota mena de xerrades, assemblees, actes… sempre amb la voluntat de rerefons d’oferir una consciència crítica als treballadors nouvinguts; d’acostar-los a una realitat concreta de la societat d’acollida: la realitat militant. “Pel local hi han passat totes les expressions populars de crítica social que hi ha al barri: s’hi han reunit la gent d’Endavant o Arran-Ciutat Vella, l’embrió del què seria el Sindicat d’Habitatge del Raval, les lluites veïnals contra els plans urbanístics gentrificadors de l’Ajuntament… uns quants anys vam fer uns cursos de secularització i laïcitat en llengües urdú, panjabi i bengalí, cosa que va disgustar molt als de la mesquita Tariq Bin Ziyad, situada a escassos metres de la porta. Els imams advertien als seus fidels que jo era una mala influència.. Que no s’acostessin per aquí.”
La família del Javed va patir el racisme institucional al seu si l’any 2019, quan la seva filla Shazra va ser exclosa de la llista electoral de les CUP per la Junta electoral, ja que l’estat espanyol no té conveni ni reciprocitat amb el pakistanès. Com ella, moltíssims treballadors encara tenen problemes per la seva condició de migrants, cosa que els empeny a trucar a la porta de l’ATPC, buscant complicitats per superar-los. “Mentre hi hagi gent que ha de superar adversitats per culpa del racisme seguirem aquí. La injustícia no ens esgota… ens fa més forts.”
“A Catalunya es parla català” Mural a l’entrada de l’ATPC
- Entrevista de Joan Suquè, fotos de l’entrevista de Ferran Castrillo.*
Enllaços d’interès:
+ El Fil roig. Biografies militants dels Països Catalans.
+ Plataforma per la llengua: Entrevista a Javed Ilyas, president de l’Associació de Treballadors Pakistanesos de Catalunya. “És més fàcil integrar-se a Catalunya si la persona que arriba aprèn català. És una forma de respecte envers la societat que ens acull”
