Un dels tòpics neoliberals per excel·lència és aquell tan típic de l’ascensor social. Diu que potser tens la mala sort de néixer al soterrani, entre foscors i humitats, però si ets brillant i t’esforces molt, el sistema envia una petita habitació màgica a buscar-te a les profunditats, obre les portes de llum fluorescent amb fil musical i et transporta en el meravellós viatge cap a l’ascens al reconeixement social. Et levita. L’únic que has de fer, a part de ser brillant, és creure. Tenir la fe que cal per entrar i prémer el botó que més desitgis, deixar que la porta automàtica et tanqui i anar enlairan-te penjant d’un fil, sense el vertigen que les quatre parets i el terra t’amaguen a un pam de nas. La cosa sona genial, és clar, però presenta alguns inconvenients: les persones no brillem. Som cossos opacs. Hi ha una metàfora òptica que diu, des de fa segles, que algú amb cultura reflecteix claredat i fa visible la foscor de la ignorància amb el seu saber. Com les pedres precioses: com més facetes té més brillantor emana. Així, per brillar, ens cal la cultura i, aquesta, no es troba al soterrani sinó a l’escola. Al soterrani un mur de contenció institucional impedeix el pas de llum i, les úniques pedres precioses que hi ha, són les que s’aferren esperant al Mosso que vingui a desnonar. L’escola és l’únic lloc capaç d’elevar-nos. La cultura, que ve del llatí “cultivar”, demana un esforç i una constància per tal que les llavors enterrades floreixin, que donin fruit anant de sota cap amunt. Però com més s’omple el soterrani, més dura és la tasca de collir el seu fruit… quanta gent hi cap, dins un ascensor?
L’ascensor és la lògica oposada de l’aula. Entrar-hi és un acte d’entrega social. Acceptem el risc i la passivitat a canvi de l’eficiència que ens permet viure i treballar en estructures verticals. És un viatge sense interacció, una estona de silenci incòmode, mentre l’aula representa la paraula i el debat. Si un error a l’ascensor pot resultar tràgic, a l’aula equivocar-se és part d’un procés d’aprenentatge, perquè no ens sotmetem a una trajectòria tancada, ja què el motor som nosaltres; la nostra possibilitat de triar destí. Mentre l’ascensor no ens demana res, l’aula ens exigeix la millor versió de nosaltres mateixes. A més: l’ascensor és excloent i s’omple de seguida, deixant gent esperant-se fora, mentre l’aula és inclusiva i hereva d’una lluita per tal que hi càpiga tothom. Es podria dir, sense equivocar-se massa, que si el tòpic capitalista és la idea de l’ascensor, el socialista és la d’una aula. La diferència entre elevar-ne uns pocs o elevar una societat.
Si intentem entendre la tensió entre l’ascensor i l’aula, potser entendrem la importància de caminar amb el propi peu enlloc de deixar-nos portar per una maquinària programada. Una primera idea sobre la qual crear una imatge seria dibuixar com seria una escola si totes les escoles dels Països Catalans en fossin una de sola. Com serien, les seves aules? Hi hauria un ascensor? Els Països catalans som una nació molt més implícita que explícita. Sovint, donem proves de la nostra existència per acció dels qui els volen esborrar. Així, aquests trossos de geografia on el català encara belluga, són hostilitzats mostrant, en això, una unitat més enllà de la lingüística o la cultural: per començar som la potència turística mundial per excel·lència. Més que una estelada roja o un mapa que esborra l’entramat de fronteres artificials que ens travessen, el nostre símbol nacional indiscutible seria el souvenir d’una paella amb un iman per enganxar a la nevera. Som una nació turistitzada… una terra que es ven cada dia al millor postor. Com es pot relacionar aquest fet, amb els ascensors i les aules? Doncs en una relació prou tràgica: Una dada que molta gent ignora, segurament per la poca importància que li atorguem, és que els Països Catalans són la primera potència mundial en el rànquing d’ascensors per habitant. Ho expliquen fenòmens com l’alta densitat de pisos, la propietat horitzontal, la geografia i, és clar, el monocultiu turístic al litoral. No cal confondre’s, en això: els ascensors, quan totes vivim apilades en pisos, representen un progrés… però a quin preu? A més dels ascensors també som líders en abandó escolar prematur i, darrerament, ens situem a la cua d’Europa en informes de qualitat educativa. En termes de fracàs escolar és innegable que som una nació. Tal com en sabem molt d’entrar dins una caixa, prémer el botonet convenient i mirar-nos al mirall amb autocomplaença mentre som transportats, estem perdent la cultura de l’esforç acadèmic. L’escola catalana té més alumnes empesos a pitjar un botonet i arribar a lloc que a perseverar en l’afany d’adquirir cultura. Una dualitat terrible.
El nostre sistema educatiu és un edifici on només l’àtic disposa de gandules on estirar-se a prendre el sol. Mentre la privada gaudeix de finestrals immensos on la claror entra sense obstacles, a l’escola pública se li assignen els pisos interiors, aquells amb celoberts de formigó armat on la claror només arriba de rebot. Uns infants hi veuen clar mentre altres amb prou feines aprendran a llegir algunes lletres d’una hipoteca. La multiplicació i la suma al servei de la resta i la divisió. Segregar no és només separar alumnes per la seva renda; és decidir políticament que uns infants mereixen créixer sota la calidesa del recurs, mentre altres han d’esforçar la vista intentant llegir el seu futur en la penombra. És ben cert que el futur no existeix ni està escrit enlloc, però és igual de cert que, si el que vols és atacar-lo, només has d’atacar l’escola. Es podria dir, sense caure en cap exageració, que als Països Catalans els estan robant la infància. Aquest darrer curs els i les mestres, estan en peu d’insurrecció educativa: contra les retallades cròniques i la precarietat docent, contra les agressions a la llengua… hem vist vagues i manifestacions a València, Barcelona i Palma. S’han alçat per cridar contra la precarietat d’alta complexitat amb què els volen sotmetre. Si els mals biològics o psíquics els diagnostica la medicina, les mestres de primària i secundària han demostrat ser unes mestresses absolutes a l’hora de diagnosticar el nostre cos social: L’àtic de luxe es fonamenta al soterrani.
Si assumíssim que l’educació no és una cosa exclusiva de quan érem nens i nenes, que tota la vida és una formació permanent, faríem bé d’escoltar-los: ens expliquen de manera clara i entenedora, amb tota pedagogia didàctica, que l’ascensor social és un engany. Que l’única sortida del soterrani és l’escala de servei. Ens estan explicant que la manera de fer entrar la llum al soterrani és enderrocar l’edifici i construir-lo novament. Si els hi féssim cas, d’entre la runa, trobaríem el veritable ascensor: una caixa negra que, després de caure al buit, exposa les causes de l’accident: Tenim les xifres més altes d’Europa en taxa de pobresa infantil. A la Catalunya Nord, perifèria oblidada, frega el 30% mentre a la comunitat autònoma catalana ha assolit un 34,7% aquest any. Al País Valencià supera el 35% i a les illes, un 26% que és un miratge estadístic: la crisi immobiliària s’empassa els salaris i converteix la taxa de pobresa un pèl més baixa en un risc d’exclusió invisible. Dins d’aquestes xifres hi ha enregistrada tota la seqüència de l’accident: el soroll dels desnonaments que ningú va aturar, els avisos de falta d’inversió a l’escola pública i el silenci d’una administració que ha decidit castigar als mestres amb indiferència quan aquests alcen el crit d’alerta… obrir el dispositiu que explica com ens hem estavellat com a societat. En termes de pobresa infantil, els Països catalans som una nació líder. La de més amunt del rànquing europeu. Amb la paradoxa que les que ens segueixen just després, com Bulgària, Romania o fins Espanya, no tenen els indicatius de creixement econòmic de la nostra macroindústria turística. Som la façana com a simulacre. A casa nostra, la riquesa s’acumula a l’àtic. De la mateixa manera que a l’escola, la segregació no és un accident arquitectònic: és un disseny. Els Països catalans dels estats espanyol i francès creixen pel soterrani.
El sistema capitalista ens vol soterrats perquè ens vol cecs. Inconscients de ser els que aguantem, amb l’esforç a les espatlles i la càrrega a les cames, tot l’edifici. L’ascensor social, en tot això, és una pura invenció. Malgrat que els ascensors existeixen i el seu vaivé ens resulta familiar, la vertadera metàfora és una altra: esperem arribar a un destí on ningú no ens vol portar.
* Joan Suqué, el Raval, Barcelona.
