El proppassat 1r de juliol moria el filòsof Joxe Azurmendi (Zegama, Gipuzkoa, 1941-2025), probablement la figura més rellevant del pensament basc de la segona meitat del segle xx. Aquest text és la versió catalana d’un dels articles publicats al número especial d’homenatge que li ha dedicat la revista cultural basca Jakin (núm. 269-270, tardor de 2025). La versió catalana és de l’autor.
Daniel Escribano
En aquest número de Jakin els investigadors destacaran la gran aportació del filòsof Joxe Azurmendi al pensament i la cultura. Tanmateix, la profunditat de la seva obra no el feu defugir els afers polítics de conjuntura més espinosos. Diguin el que diguin ara els representants del Govern basc, Azurmendi advertí sense embuts que les elits política i intel·lectual basques desfilaven filosòficament despullades. En plena època de violència política, el pensador destacà que, sotmeses a la doctrina de contrainsurgència, aquestes elits defugien el conflicte polític de fons reduint-lo a dicotomies pseudoètiques maniquees (heus aquí dues obres escrites des del rigor filosòfic que tenen un significat polític evident: Demokratak eta biolentoak, 1997 [Demòcrates i violents] i Euskal Herria krisian, 1999 [El País Basc en crisi]). Ensems amb això, el filòsof denuncià la pretensió d’aquests elits d’imposar el pensament obligatori (que podia comportar fins i tot la il·legalització d’organitzacions polítiques), la qual connecta amb la tradició històrica espanyola. Aquest pensament obligatori es concretava en el manament de «condemnar» una forma concreta de violència, i només aquesta, fenomen que Azurmendi anomenà condemnamania (tema que desenvolupà a l’assaig Barkamena, kondena, tortura, 2012 [Perdó, condemna, tortura]). Atès que el mot emprat (condemna) té connotacions judicials i religioses, el pensador conclogué, tal com afirmà l’any 2007 en una entrevista concedida a la revista cultural Nabarra, que «l’Estat espanyol sempre ha estat una Església, i encara no sap no esser-ho». D’aquesta manera, les elits política i judicial contradeien el principi fonamental de la filosofia del dret de l’estat liberal: «L’estat no pot envair les consciències. La política pot regular les accions públiques dels ciutadans, però mai la consciència».
Azurmendi també tractà els aspectes més teòrics del conflicte nacional subjacent a aquest conflicte polític, refutant una altra de les dicotomies sobre el concepte de nació que més agraden a l’acadèmia espanyola de ciència política, però mancada de contingut històric i empíric: la que contraposa els criteris «ètnic» i «cívic», com si tot projecte nacional no tingués com a fonament o objectiu una certa homogeneïtat cultural o lingüística, i com si no volgués assolir l’adhesió dels seus nacionals. D’altra banda, en cas d’existir una nació «cívica» sense arrels culturals o lingüístiques, aquesta no seria Espanya ni França, tal com Azurmendi documentà a les recerques Espainiaren arimaz [De l’ànima d’Espanya] (2006) i Historia, arraza, nazioa. Renan eta nazionalismoaren inguruko topiko batzuk [Història, raça, nació. Renan i alguns tòpics a l’entorn del nacionalisme] (2014), respectivament.
Azurmendi també destacà la importància de la llengua en el fet nacional (com ara en un dels seus darrers assaigs, Hizkuntza, nazioa, estatua, 2017 [Llengua, nació, estat]), com també posà en pràctica aquest principi, escrivint el gruix de la seva obra en èuscar, prioritzant així el bé de la comunitat per sobre dels seus interessos personals i de la seva carrera acadèmica. També en aquesta qüestió xocà amb el nacionalisme tradicional, el qual sempre ha tingut el castellà com a llengua nacional, fins al punt d’aprofitar la prioritat que dona la legislació espanyola al castellà per a legitimar la seva praxi lingüística. Tanmateix, la recerca filosoficolingüística d’Azurmendi no es limità al fet nacional. Altrament, al llibre Humboldt: hizkuntza eta pentsamendua [Humboldt: llenguatge i pensament] (2007) el pensador també critica filosòficament la concepció instrumentalista de la llengua, que la redueix a mera eina de comunicació, i recordà que la llengua és condició de possibilitat per al pensament i que no hi ha pensament sense llenguatge.
Així, doncs, és palès el compromís intel·lectual d’Azurmendi amb la seva societat, atès que tractà a la seva obra els principals factors que han marcat el País Basc durant el darrer mig segle: el debat a l’entorn de la violència política, el fet nacional i la llengua.
* Daniel Escribano és col·laborador de L’Accent. Autor de llibres com ‘El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República’ (2020) i ‘Judicis polítics sota la democràcia militant espanyola’ (2025).
