
Tanquem aquest mes d’octubre amb dues noves mobilitzacions, a València i Alacant, per a reclamar la dimissió de Carlos Mazón i de tot el seu Consell, i per a reclamar una reconstrucció que atenga les necessitats de les classes populars. Serà aquest dissabte, 25 d’octubre, just un any després d’una gestió de la barrancada tan negligent que s’emportà 230 vides, centenars de vivendes destruïdes, incomptables infraestructures malmeses i un trauma difícilment superable.
Encara amb la ressaca de l’enorme cicle de mobilitzacions viscudes als Països Catalans en solidaritat amb Palestina, i després d’un Nou d’Octubre en alerta i amb les manifestacions desconvocades, tornem als carrers i a la lluita que no hem abandonat en cap moment dels darrers 365 dies. Un any de resistència que, més enllà de reclamar la dimissió dels gestors ineptes, de mobilitzar-se en quasi cada acte públic del president criminal i mentider i de foragitar-lo dels carrers de València, que és incapaç de xafar, ha mostrat la seua capacitat d’autoorganització, primer de manera espontània i després de manera autònoma i horitzontal, a través dels diferents col·lectius i dels Comités Locals d’Emergència i Reconstrucció.
No podem obviar la negligència i el caràcter criminal dels gestors de la barrancada, però tampoc atribuir a la seua incapacitat congènita, a la seua irresponsabilitat o a la deixadesa de funcions la causa principal o única del desastre. Perquè qualsevol altre representant del capital haguera actuat d’igual manera a com ho van fer Mazón i els seus consellers: avantposant els interessos personals per damunt de la responsabilitat institucional. Quan han fet el contrari? Avantposant els interessos econòmics dels empresaris i dels especuladors per davant de la vida dels milers de treballadores atrapades als polígons, a les carreteres o als llocs de treball. Quan han fet el contrari? Avantposant la seua estúpida carrera i imatge per davant de la seguretat de desenes de persones atrapades als baixos de les seues llars, garatges i carrers. Quan han fet el contrari? Perquè per al capitalisme i per als seus gestors -tant en el plànol institucional com en l’econòmic- les vides de les treballadores no compten. Només són la font de la qual extreure la seua legitimitat en forma de vots i la seua riquesa en forma de jornades sense fi, preus abusius i salaris de misèria.
No han fet altra cosa en cadascuna de les crisis a què ens hem enfrontat històricament. I no cal anar molt lluny. Què ha quedat de la pandèmia, de les bones frases («Tot eixirà bé», «Eixirem més forts»… us en recordeu?), i de l’oportunitat per plantejar que la vida anava davant del capital? Què ha quedat de la crisi de 2008, de l’especulació immobiliària, del rescat bancari, dels milers de promocions urbanístiques abandonades i fallides, i de l’oportunitat de plantejar una economia que no es basara únicament en el turisme i la construcció? Paral·lelament, en aquest primer quart del segle XXI el capitalisme ha anat dissolent tota la bastida liberal-burgesa amb la qual havia construït a Occident la seua màscara cosmètica (democràcia, drets humans, estat del benestar) que ha negat sistemàticament a Amèrica, Àfrica o Àsia, per a presentar-se als nostres ulls d’europeus acomodats com el que veritablement és: una màquina infernal que tritura éssers humans, animals i natura en cerca del benefici econòmic permanent.
Significa, això, abandonar la política? Mai! Significa justament el contrari! Apoderar-nos-en! Carregar-nos d’arguments i d’esperances, de motius i de confiances per a construir una vida digna que valga la pena ser viscuda. Els Roig i els Mazón, els Rovira i els Comenge, els Català i els Utor, els Barcala i els Gómez-Trénor, ja ens han mostrat què volen de la classe treballadora: el nostre temps i treball; continuar enriquint-los i legitimant-los.
Més enllà del descrèdit de les institucions i dels personatges que hi gesticulen o llancen frases enginyoses per les xarxes socials, es troben les nostres vides. Unes vides que necessiten la sanitat, l’educació, la vivenda, els serveis socials, del transport, de les xarxes comunitàries, de la cultura, de l’oci, de la natura. O som nosaltres qui treballem i defensem el seu caràcter públic o tant els Mazón d’ara com els Puig d’ahir s’encarregaran de convertir-ho en un negoci. O els fem caure, o ens faran caure. O el seu moment, o el nostre: és l’hora del poble.
** Aquil·les Rubio i Villalvilla és militant d’Endavant (OSAN). Alacant