Salva Bonalve, militant d’Arran
1. Vint anys d’hegemonia Popular: corrupció, privatització i precarització
Entre 1995 i 2015, el País Valencià va viure dues dècades d’hegemonia absoluta del Partit Popular (PP). Aquesta formació controlava la Generalitat, les diputacions i els principals ajuntaments del país, fins al punt que va teixir una xarxa de poder polític, mediàtic i empresarial que semblava indestructible. Aquell període, encapçalat per Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Francisco Camps i, finalment, Alberto Fabra (tots ells acompanyats de figures tan insignes com Rita Barberà), es va presentar davant el poble valencià com una època de modernització i orgull regional. Aquest discurs, però, amagava la construcció d’un sistema institucional en què la corrupció, la prevaricació i el malbaratament de recursos; acompanyades de retallades i privatitzacions, van consagrar la submissió de les institucions als interessos privats i estatals. L’hegemonia del PP, doncs, va definir (i va normalitzar) un model de govern basat en l’especulació urbanística i la turistificació del territori que van marcar el futur, i marquen el present, de tot el país.
Els grans esdeveniments com la Fórmula 1, la Copa Amèrica o la Ciutat de les Arts i les Ciències, que suposadament perseguien l’objectiu de situar València al «mapa internacional», van avançar paral·lelament a un creixement econòmic completament artificial, sostingut per la bombolla immobiliària i per un urbanisme descontrolat i ecocida. Alhora, les constructores i promotors vinculats a càrrecs del PP van disparar els seus beneficis mentre s’urbanitzaven milers d’hectàrees del litoral i s’alçaven barris sencers sense cap planificació que respectara el territori ni les seues classes populars.
Durant aquells anys, la corrupció no era simplement un element perifèric, sinó l’engranatge que feia funcionar tot el sistema. Casos com la Gürtel, Brugal, Emarsa o Taula van demostrar que la frontera entre l’administració pública i els interessos privats s’havia anat dissolent progressivament fins a desaparéixer. En aquest context, les empreses afins al poder polític no sols aconseguiren contractes milionaris, sinó que ho van fer a través d’un mecanisme perfectament establert que implicava comissions, favors encoberts i, fins i tot, finançament il·legal del partit. D’aquesta manera, la irregularitat va deixar de ser una excepció per convertir-se en una pràctica estructural, assumida com a normalitat dins del funcionament institucional. Aquesta arquitectura corrupta, però, s’havia de blindar. La forma més eficaç per fer-ho va ser a través del control de la informació i la conversió dels mitjans públics, com Canal 9, en instruments de propaganda i manipulació informativa.
El resultat d’aquest programa polític va ser la creació d’un Estat paral·lel, una «València oficial» de façanes lluents, grans obres i inauguracions, mentre la «València real» s’endeutava a marxes forçades, els serveis públics es privatitzaven, la classe treballadora i els llauradors s’empobrien i el medi ambient es degradava alarmantment. El territori valencià ha estat la víctima silenciosa d’aquest model d’expansió urbanística desmesurada, impulsat i avalat pels botxins del PP. Un model que va deixar un deute històric a la Generalitat i que va arrasar bona part de les hortes, zones naturals i platges, deixant una petjada profunda tant en el paisatge com en la memòria col·lectiva, amb grans infraestructures com l’aeroport de Castelló o Terra Mítica, que s’han convertit en símbols del malbaratament.
I quan déiem que aquest model ha determinat el present del país no exageràvem. El 2024, gairebé una dècada després del final d’aquella hegemonia, l’incendi del bloc d’habitatges de Campanar, a València, va recordar de manera tràgica les conseqüències de l’herència popular. L’edifici, construït durant els anys de la bombolla immobiliària, es va convertir, en pocs minuts, en un misto. Les investigacions van destapar que els materials utilitzats eren altament inflamables i que les normatives de seguretat havien estat insuficients. Aquella catàstrofe no era només un accident, sinó el resultat d’anys de desregulació, de polítiques permissives i d’una arquitectura dictada per l’especulació. Campanar, doncs, va ser el símbol del que havia passat durant vint anys: la corrupció feta política i la negligència feta sistema.
###2 . El Pacte del Botànic: de l’esperança al canvi que mai no va arribar
El 2015, la victòria del Pacte del Botànic de la socialdemocràcia valenciana del PSPV-PSOE, Compromís i Podem, va posar fi a vint anys d’hegemonia Popular. L’herència nefasta del PP havia imposat un imaginari col·lectiu a alguns sectors de les classes populars valencianes que associava la fi de la corrupció amb la millora de les condicions materials de vida del nostre poble. Per això, en un primer moment, l’acord va projectar-se com a símbol d’un canvi de paradigma: la promesa d’una política valencianista, transparent i amb ganes de canvis estructurals. En aquest context, una part de les classes populars respiraven una esperança inèdita que, amb el temps, es va anar dissolent. A poc a poc es va anar evidenciant que el programa polític del Botànic excloïa conscientment qualsevol possibilitat de ruptura democràtica real: impugnava qualsevol proposta de canvi sistèmic, mentre consagrava la subjugació a Madrid i s’aguditzava l’explotació de la classe treballadora valenciana. El mantra de la «gestió prudent», la por al conflicte i l’obsessió pel consens que van acompanyar l’executiu de coalició va fer que el Botànic reparara, però no transformara.
Si fem una anàlisi més profunda d’aquesta època veiem com els primers anys van estar marcats per una voluntat de neteja i sanejament institucional: es van tornar a finançar serveis públics i es va posar punt final a les pràctiques opaques de l’època Popular. Tanmateix, el govern de coalició va pecar d’un excessiu pragmatisme i la por de ser titllats de «radicals» va portar el govern a moure’s dins dels mateixos marges que havia deixat el PP, sobretot en matèria econòmica i territorial. De fet, malgrat els discursos grandiloqüents, es va mantindre una política estructuralment continuista, promulgada sobre la base d’un nou autonomisme d’encaix amb l’Estat espanyol que mai va arribar a qüestionar, i molt menys confrontar, les lògiques d’explotació i del màxim benefici. El Botànic, doncs, va gestionar millor, però va governar amb timidesa i el discurs del «no és el moment» (repetit davant de cada proposta amb ambició) va acabar convertint-se en una coartada per justificar la inacció institucional. Per això, l’executiu de Ximo Puig i Mònica Oltra va acabar essent una mostra del límit que imposa necessàriament la institucionalitat burgesa, l’equilibri incòmode entre el que es deia que es volia fer i el que podia (i s’atrevia) a fer. Un projecte bastit, aparentment, de bones intencions que va preferir evitar el conflicte abans que consolidar canvis estructurals reals i que va mantindre inalterades les condicions de dominació de classe i nacionals, pivotant al voltant d’1) la no confrontació, 2) el seguidisme a les polítiques del govern espanyol i 3) l’assumpció que les majors quotes de sobirania a les quals podíem aspirar eren definides per la negociació de millores en el finançament. S’ignorava, doncs, que el sistema capitalista patriarcal és inservible per a respondre als interessos de la majoria treballadora i, per tant, que l’emancipació de les valencianes passava necessàriament per la seua superació mitjançant el trencament amb l’Estat espanyol.
Aquesta actitud també es va reflectir en el valencianisme polític de Compromís. Si en els primers anys representava una veu arrelada al territori, amb un discurs propi i una voluntat de construir majors quotes de sobirania per al País Valencià (una sobirania tutelada, plantejada sempre dins de l’Estat Espanyol), amb el temps va començar a mirar més cap a Madrid que cap al seu propi territori. La participació en dinàmiques estatals, primer amb la coalició Compromís–Podemos–És el Moment i després amb Sumar, va desplaçar l’eix valencianista a un segon pla i el projecte que havia nascut com a alternativa a la subordinació política es va veure absorbit per la lògica centralista i pels equilibris interns de l’esquerra espanyola. Compromís, en el seu intent d’influir a Madrid, va perdre capacitat d’incidir a València i això, simbòlicament, va marcar el final de l’impuls que havia encés el 2015. L’exemple del paper de Compromís durant aquests huit anys ens demostra que qualsevol projecte polític que no plantege l’exercici del dret a l’autodeterminació, la reunificació nacional dels Països Catalans i la superació del capitalisme patriarcal com a eixos vertebradors de la transformació social estan condemnats al fracàs o, si més no, a continuar reproduint un model imposat pels anteriors que l’han precedit.
El PSPV, per la seua banda, mai va deixar de representar el vell aparell socialista, conciliador del règim del 78, més preocupat per la gestió que per la transformació. Ximo Puig va apostar per un estil presidencialista i tecnocràtic, on massa sovint el «diàleg» substituïa la decisió. Amb tot, el Botànic va sanejar el sistema, però no va redefinir-lo reformant de fons el model territorial, ni el finançament autonòmic, ni la relació amb l’Estat, assumint una posició gairebé resignada davant els problemes estructurals del sistema.
Els anys finals del Botànic van estar marcats pel desgast intern i l’erosió moral. La dimissió forçada de Mónica Oltra el 2022, arran d’un cas judicial que acabaria arxivat, va ser l’inici del declivi i Compromís es va convertir en un projecte que havia perdut la veu crítica, l’energia mobilitzadora i la connexió amb la població.
La victòria del PP de Carlos Mazón el 2023 no va ser un xoc sobtat, sinó la conseqüència d’una erosió lenta: la constatació d’una mort anunciada. En aquell moment, el Botànic ja havia perdut el relat i la capacitat d’il·lusionar i el seu gran mèrit (restaurar la decència i la normalitat institucional) també va ser la seua condemna: en haver entrat en una dinàmica burocràtica, més preocupada per mantenir-se que per impulsar res de nou, va renunciar a la transformació radical de la societat.
3. Pacte PP-VOX: aliances i fidelitats a Espanya… i el poble amb una pala
L’any 2023, després de huit anys del Pacte del Botànic, el PP va tornar a la Generalitat de la mà de Carlos Mazón, aquesta vegada acompanyat del partit feixista Vox. El govern de Mazón es va presentar com el de la «normalitat», el d’una administració que volia «tancar etapes» i «superar les divisions ideològiques», però darrere d’aquella retòrica conciliadora hi havia un objectiu clar: desmantellar el llegat del Botànic i reconstruir una hegemonia política basada en el neoliberalisme econòmic, el centralisme estatal i una reedició del blaverisme identitari, d’arrel espanyolista, adaptat al segle XXI. Davant d’aquest escenari, Vox va trobar l’oportunitat de convertir el País Valencià en un laboratori d’extrema dreta institucional, mentre el PP mirava de mantindre l’aparença de moderació davant de Madrid i Brussel·les.
Els primers mesos del nou govern van estar marcats per una agenda clarament simbòlica. Amb el pretext de «desideologitzar les institucions», el Consell va posar en marxa una ofensiva espanyolista en els àmbits cultural i lingüístic, sense precedents des dels noranta. La Llei de Llibertat Educativa va amenaçar anys de treball de normalització lingüística a la majoria d’escoles del País Valencià, amb l’objectiu clar de fer del valencià una opció residual als centres educatius (tot i que cal tindre en compte que la Llei Rovira va ser possible gràcies a la Llei del Plurilingüisme proposada pel Botànic). En paral·lel, es van promoure mesures que buscaven reobrir el debat sobre la identitat valenciana: el canvi dels topònims oficials (de València a Valéncia i de Castelló a Castellón), la rebaixa del paper de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el seu canvi de nom a Acadèmia de la Llengua Valenciana o l’eixida d’Alacant del domini lingüístic valencià. A tot això, li podem sumar el desmantellament d’À Punt, on cada vegada és més difícil sentir parlar valencià, amb pràctiques que recorden els pitjors temps de Canal 9: des de l’acomiadament dels lingüistes de la cadena a la contraprogramació de la manifestació de l’Acord Social Valencià per l’any de la Dana per bous.
Totes aquestes accions tenen una finalitat política de fons molt clara: substituir la qüestió social per la batalla cultural, desviant l’atenció dels problemes materials de les classes populars valencianes (el preu de l’habitatge, la precarietat laboral, l’infrafinançament o la crisi ecosocial) cap a debats identitaris que fracturen la societat. El govern de Mazón, com havia fet Zaplana, ha entés que la millor manera de consolidar el poder era reactivar el blaverisme com a instrument de control simbòlic: una falsa defensa del «poble valencià» que, en realitat, reforça la dependència de l’Estat i l’apuntalament d’aquest i del capital privat.
Aquesta estratègia ha anat acompanyada d’una reorientació econòmica que torna al vell model del PP: un capitalisme d’obra pública i complicitats empresarials, on les empreses vinculades històricament als casos de corrupció tornen a ocupar posicions privilegiades. De fet, la reconstrucció de després de la DANA ha estat un exemple paradigmàtic: en comptes d’aprofitar la catàstrofe per a repensar el model urbanístic i de gestió del territori amb criteris que afavorisquen la vida i no el capital, el govern ha optat per externalitzar contractes milionaris a empreses ja esguitades per casos com la Gürtel. D’aquesta manera, el cercle es tanca: els mateixos actors que havien participat en la destrucció del territori ara en cobren la reconstrucció.
Reprenent la qüestió de la catàstrofe de la DANA, cal destacar que aquest darrer curs ha actuat com a principal catalitzador del descontentament social. La no-resposta institucional i la negligència en la seua prevenció van provocar una reacció popular de solidaritat i autoorganització, en què el poble va assumir funcions que l’administració havia abandonat. Aquell impuls va evidenciar el buit polític del País Valencià, que ni l’esquerra institucional, ni els sindicats majoritaris, ni les entitats tradicionals com Acció Cultural del País Valencià (ACPV) tenien ja capacitat de mobilitzar.
Mentrestant, el govern de Mazón i Vox s’ha dedicat a intensificar la seua estratègia de confrontació cultural, recuperant la retòrica anticatalanista dels anys noranta, convertint els Països Catalans en un enemic fantasmagòric, mentre multipliquen els gestos espanyolistes, com els juraments a la bandera espanyola en lloc de la de València per part de càrrecs públics. Sembla que el missatge és que la identitat valenciana s’ha de tornar a definir des de Madrid i no des del País Valencià. A més, aquesta involució identitària es combina amb un discurs de «llibertat» educativa, econòmica, empresarial; que serveix per a justificar la privatització encoberta dels serveis públics i la demonització, persecució i repressió del sindicalisme i dels moviments polítics combatius.
Un any després de la DANA i després de dotze manifestacions per demanar la dimissió de Mazón, a més de les escridassades per part dels familiars de les víctimes a l’enterrament d’Estat al principal responsable de les seues morts, el poble valencià n’ha forçat la dimissió. L’ha substituït Juan Pérez Llorca, que representa la continuïtat absoluta del projecte polític de Mazón basat en una gestió neoliberal dels recursos del poble valencià; la fidelitat a Espanya i a Feijóo i a l’aliança estable amb Vox, abraçant sense complexos les polítiques espanyolistes, racistes, masclistes i LGBTIfòbiques de l’extrema dreta.
Mentrestant, Mazón ha mantingut l’acta de diputat a les Corts Valencianes, fet que li permet conservar la immunitat parlamentària mentre avança la instrucció judicial per la matança de la Dana. Com hem pogut veure, doncs, tot i el seu desgast, l’expresident no ha estat apartat completament. Aquesta maniobra política respon als interessos de Feijóo, que vol evitar que el cas valencià es convertisca en una guerra interna abans de les eleccions generals. Això explica la seua recol·locació política discreta: no com a president, però tampoc com a culpable.
4. De l’autoorganització al poder popular: és l’hora del País Valencià
Des de la seva arribada a la Generalitat, el govern de Llorca està intentant transmetre una imatge de calma i normalitat institucional, reeditant el pacte amb l’extrema dreta de Vox. Mentrestant, el PSPV i Compromís, des d’una posició feble, atrapats entre l’esgotament del Botànic i la radicalització del discurs de la dreta, treballen activament per recompondre el seu espai polític.
La realitat institucional, però, xoca frontalment amb la realitat dels carrers. Les classes populars valencianes viuen un moment de profunda desafecció i crisi política mentre el moviment popular de València s’està reorganitzant i els Comités Locals d’Emergència i Reconstrucció (CLER) i l’Acord Social Valencià s’estan consolidant com un espai de confluència entre ecologisme, sindicats combatius, associacions veïnals i organitzacions polítiques. Tot i que encara fragmentats, aquests moviments representen una nova cultura política més assembleària, més arrelada al territori, amb més desconfiança política cap a les institucions, però amb més capacitat que mai d’organitzar i mobilitzar al conjunt del poble valencià en unes coordenades clarament anticapitalistes.
Llegim, doncs, que l’escenari valencià actual, marcat per la DANA i les mobilitzacions antisionistes dels últims mesos, és el d’un país dividit, institucionalment erosionat i sense una alternativa rupturista; però també el d’un poble que comença a redescobrir el valor de l’autoorganització popular com a condició necessària per a la supervivència de les classes populars, les mateixes que ens vam veure abandonades davant una catàstrofe natural sense precedents; les mateixes que hem posat el cos i la força per recuperar els nostres pobles, mentre ploràvem la nostra gent; i les mateixes que estem veient que no està havent-hi cap canvi estructural que garantisca mesures de reparació i, sobretot, de no-repetició. L’experiència valenciana torna a verificar tossudament la màxima fusteriana que tota política que no fem nosaltres, organitzades i mobilitzades des de la base, serà feta contra nosaltres. Tots els esdeveniments que hem viscut aquests últims anys validen els plantejaments històrics de l’Esquerra Independentista (EI): la irreformabilitat i la necessitat de superació del capitalisme patriarcal, els límits del sistema d’autonomies i dels plantejaments regionalistes, el caràcter autoritari i repressiu de l’Estat espanyol, l’exercici del dret a l’autodeterminació, la reunificació nacional dels Països Catalans com a únic marc per garantir els drets de totes les valencianes, la vigència de la desobediència com a mecanisme de lluita, etc.
A les joves treballadores valencianes, doncs, se’ns imposa un nou escenari, que ens fa preguntar, inevitablement, quin ha de ser el nostre paper. Ja hem vist que no podem esperar res de l’hemicicle parlamentari de les Corts. La resposta a les nostres necessitats passa per l’organització als nostres pobles, als nostres barris i a les nostres ciutats: crear i consolidar assemblees de joves, emmarcades en un projecte nacional com el d’Arran, que ens servisquen per a garantir espais de socialització i politització propis i per enfortir el moviment popular, participant activament del moviment feminista, defensant el nostre territori de les urpes de l’especulació, aturant desnonaments i alliberant espais parasitats pel capital rendista. En definitiva, treballar braç a braç amb les nostres companyes per construir un bloc polític i social de ruptura, una força popular i organitzada que, sota el lideratge de la classe treballadora valenciana, ens permeta plantar cara i revertir l’ofensiva que patim les classes populars, amb l’objectiu d’organitzar la resistència contra els estats opressors, tot garantint l’alliberament nacional, social i de gènere de tot el país.
Som Països Catalans, som País Valencià, poble en lluita, terra de tothom.
- Salva Bonalve és militant d’Arran, Organització juvenil de l’Esquerra Independentista
