El proppassat 19 de novembre representants dels grups parlamentaris Republicà, EH Bildu, Basc EAJ-PNV, Sumar i dos diputats del Grup Mixt, Néstor Rego (BNG) i Àgueda Micó (Més Compromís), registraren al Congrés dels Diputats una “Proposició de llei orgànica de garantia del plurilingüisme i dels drets lingüístics de la ciutadania davant de les institucions de l’Estat”. Segons ha explicat l’exsecretari general d’ERC Joan Ridao, l’aprovació d’aquesta proposició era un dels compromisos adquirits pel PSOE amb els proponents al començament de la legislatura actual, juntament amb la petició del reconeixement del català, l’èuscar i el gallec com a llengües oficials de la Unió Europea (UE).
L’objectiu de la Proposició, com apunta Ridao, és desenvolupar el reconeixement oficial de les llengües peninsulars altres que el castellà qualificades com a pròpies pels respectius estatuts d’autonomia en diversos àmbits d’ús en què la competència correspon a l’Administració General de l’Estat (AGE), i en què Ridao alerta d’un procés de “creixent desoficialització de les llengües pròpies i distintes del castellà, i també una pèrdua d’importància de la noció i del concepte de llengua pròpia”.
No cal dir que la situació denunciada per Ridao i a la qual la Proposició vol donar resposta és real. El subdesenvolupament del concepte d’oficialitat és especialment palès en el cas del domini territorial de l’èuscar, sobretot en l’àmbit de la funció pública, en què en un període de dos anys són ja més d’un centenar les sentències de diversos jutjats contenciosos administratius que anul·len les clàusules d’acreditació de competència en èuscar com a requisit per a participar a convocatòries d’ocupació pública municipal, d’acord amb les dades d’Euskalgintzaren Kontseilua, plataforma de 33 organitzacions que treballen en favor de la normalització de l’èuscar. El darrer pas d’aquesta ofensiva judicial, que Kontseilua qualifica de lawfare (“assetjament jurídic de motivació política”), ha estat l’elevació per part de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia del País Basc d’una qüestió d’inconstitucionalitat sobre l’apartat cinquè de l’article 187 de la Llei del Parlament basc 11/2022, de primer de desembre, d’ocupació pública basca, que estableix que “[t]ots els llocs de treball existents a les administracions públiques basques, llurs institucions i organismes, incloent-hi els de naturalesa temporal o conjuntural, han de tenir assignat el perfil lingüístic corresponent, determinat d’acord amb les característiques i necessitats comunicatives atribuïdes a aquests llocs de treball i les destreses lingüístiques exigibles amb aquesta finalitat”. La resistència dels òrgans judicials espanyols desconcentrats al País Basc a acceptar l’acreditació de competència en la llengua pròpia del territori com a requisit per a accedir a la funció pública —que, com afirma bona part de la doctrina (Puig Salellas, 1986: 117; Jou, 1991: 16; Vernet, Pons i Pou, 1996: 308-311; Milian i Massana, 2007: 318), és una de les implicacions del concepte d’oficialitat— és contrària a la mateixa jurisprudència del Tribunal Constitucional (TC), que destaca que “l’exigència del coneixement de l’idioma que és oficial al territori on actua l’Administració a què hom aspira a servir és perfectament incloïble dins dels mèrits i capacitats requerides”, atès que la llengua pròpia del territori (a) és llengua de l’Administració autonòmica, i (b) els ciutadans tenen el dret a fer-la servir en llurs relacions amb aquesta, “per la qual cosa resulta lícit constitucionalment exigir, en tot cas, un cert nivell de coneixement”, perquè “el funcionari pugui exercir adequadament la seva feina a l’Administració autonòmica” (STC 46/1991, de 28 de febrer, FJ 3).
A Catalunya, la degradació en l’estatus jurídic de la llengua pròpia que pretén corregir la Proposició de llei s’ha donat de manera especialment intensa en l’ensenyament, tal com constata el mateix prelegislador espanyol a l’exposició de motius de la Proposició. Amb el pretext d’un pronunciament del TC en els fonaments jurídics de la Sentència 31/2010, de 28 de juny (FJ 24), no en la decisió, la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem (TS) endegà una ofensiva contra el model d’escola amb el català com a llengua vehicular (STS 6628/2010, de 9 de desembre; STS 6629/2010, de 13 desembre; STS 6632/2010, de 16 de desembre; STS 547/2013, de 19 de febrer), la qual tingué com a clímax la declaració per part de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de “l’obligació de la Generalitat de Catalunya d’adoptar les mesures que siguin necessàries als efectes de garantir que, als ensenyaments compresos al sistema educatiu de Catalunya, tots els alumnes rebin de manera efectiva i immediata l’ensenyament mitjançant la utilització vehicular normal de les dues llengües oficials en els percentatges que es determinin, que no podran ser inferiors al 25% en un i altre cas” (STSJC 5201/2020, de 16 de desembre).
La pretensió d’establir judicialment preceptes mancats de base legal contravé el sistema de fonts vigent a l’ordenament jurídic espanyol, que es basa principalment en les normes del poder legislatiu. En efecte, en el cas que ens ocupa resulta que la Llei del Parlament de Catalunya 12/2009, de 10 de juliol, d’educació, estableix que “[e]l català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu” (art. 11.1), igual que ho és l’occità a l’Aran (art. 17), i restringeix l’ús d’altres llengües a “les matèries de llengua i literatura castellanes i de llengua estrangera” (art. 11.2), amb la possibilitat d’impartir “continguts curriculars i altres activitats educatives en alguna de les llengües estrangeres”, prèvia autorització del Departament d’Educació (art. 12.3), amb un sistema d’“atenció lingüística individualitzada” en castellà durant el primer ensenyament per als alumnes de “llengua habitual” castellana els progenitors dels quals ho sol·licitin (art. 11.4).
Malgrat el caràcter contrari al marc jurídic vigent de les decisions d’aquests òrgans judicials, que ni tan sols respectaren el procediment legalment establert per a anul·lar els preceptes que instaven a incomplir (l’elevació de qüestió d’inconstitucionalitat al TC, establerta a l’article 35 de la Llei orgànica 2/1979, de 3 d’octubre, del TC), el Parlament aprovà una llei en què estableix que l’ús docent del castellà el determinin els mateixos centres, d’acord amb “la situació sociolingüística general, la dels centres i llur entorn, els objectius de normalització lingüística i l’evolució del procés d’aprenentatge lingüístic, oral i escrit” (Llei 8/2022, de 9 de juny, sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari, art. 2.1 i 2.3). Tanmateix, el TSJC elevà qüestió d’inconstitucionalitat tant sobre aquesta llei com sobre el Decret llei 6/2022, de 30 de maig, pel qual es fixen els criteris aplicables a l’elaboració, l’aprovació, la validació i la revisió dels projectes lingüístics dels centres educatius (Provisió del TSJC de primer de juliol de 2022). Igualment, el 30 de maig de 2022 més de cinquanta diputats dels grups parlamentaris Popular i de Ciudadanos interposaren recurs d’inconstitucionalitat contra totes dues normes.
El text
La Proposició de llei orgànica de garantia del plurilingüisme i dels drets lingüístics de la ciutadania davant de les institucions de l’Estat té la forma d’una llei òmnibus, atès que, en realitat, consisteix en una reforma d’un seguit de normes estatals. A continuació assenyalem els canvis proposats més rellevants.
Administració de justícia i força pública
Pel que fa a l’Administració de justícia, un dels àmbits de l’Administració més reticents a la normalització de les llengües peninsulars altres que el castellà, la Proposició introdueix l’acreditació d’un nivell de competència “adequat i suficient” d’aquests idiomes per a ésser nomenat magistrat suplent d’òrgans radicats a les comunitats autònomes respectives, president o secretari de govern del Tribunal Superior de Justícia, president d’Audiència Provincial, secretari de coordinació judicial provincial, jutge substitut, lletrat de l’Administració de justícia, per a exercir de jutge o magistrat en comissió de serveis o rebre pròrrogues de jurisdicció, obtenir plaça temporal en òrgans jurisdiccionals vacants, accedir a llocs de treball singularitzats d’oficines judicials, com també per al personal al servei de l’Administració de justícia, si la comunitat autònoma ha assumit competència en matèria d’aquest personal, i per al personal de les oficines dels registres civils i de les fiscalies. A més, en tots aquests casos el nivell de competència exigible ha d’ésser equivalent al dels funcionaris del grup A, subgrup A1 de l’Administració autonòmica (a Catalunya, és el nivell C1 del marc europeu de referència).
Si aquests preceptes fossin finalment aprovats, la millora seria notable, atès que la Llei orgànica 6/1985, de primer de juliol, del poder judicial (LOPJ), limita a “mèrit preferent” o simple “mèrit” el coneixement d’aquests idiomes per a places per a òrgans jurisdiccionals radicats a la comunitat autònoma, en les condicions, a més, que estableixi el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) (art. 341.2), el qual, després d’una sentència del TS (STS de 25 d’abril de 1995), ha interpretat restrictivament el concepte de mèrit preferent, igualant-lo al coneixement del dret foral o especial (Acord de 25 de febrer de 1998 del Ple del CGPJ, pel qual s’estableixen els criteris de valoració del coneixement de l’idioma i el dret propis de les comunitats autònomes, en desenvolupament de l’article 341.2 LOPJ).
El text també proposa que, en judicis per jurat que tinguin lloc a comunitats amb règim de doble oficialitat lingüística, els membres del jurat hagin d’acreditar un nivell de “coneixement adequat i suficient” de la llengua pròpia del territori (nou apartat 2n de l’article 2 de la Llei orgànica 5/1995, de 22 de maig, del tribunal del jurat). En canvi, resulta decebedor el text proposat per a l’article 231 LOPJ, precepte el contingut actual del qual ha criticat reiteradament el Comitè de Ministres del Consell d’Europa i contra el qual fins i tot un òrgan judicial intern, l’Audiència Provincial de Bizkaia, elevà qüestió d’inconstitucionalitat (Interlocutòria de primer d’octubre de 2004). El text proposat manté l’ús preceptiu per defecte del castellà en els procediments judicials (“La llengua dels procediments i actuacions judicials és el castellà”), quan, en realitat, si, tal com ha defensat la doctrina (Puig Salellas, 1986: 111) i, almenys en l’àmbit dels principis, ha reconegut el TC (STC 31/2010, FJ 14.a), cap de les llengües oficials té un estatus superior a les altres, el més coherent amb el principi d’igual rang jurídic de les diverses llengües oficials seria que la llengua de procediments i actuacions pogués ésser qualsevol de les oficials al territori, almenys si, en desenvolupament del principi de llengua pròpia, no s’estableix l’ús per defecte d’aquesta, en coherència també amb el que sosté el mateix prelegislador, a l’exposició de motius, sobre les potencialitats d’aquest concepte. Per contra, només si “les persones interessades que s’adrecin als òrgans judicials d’una comunitat autònoma” empren la llengua del país “el procediment s’ha de tramitar en la llengua escollida” i, a més, es farà en castellà “[s]i hi concorreguessin diversos interessats i hi hagués discrepància quant a la llengua”, mentre que només s’expedirien en la llengua escollida els documents que demanin els interessats (nou apartat 1r de l’art. 231 LOPJ). També és lamentable que els proponents utilitzin ara i adés el terme llengua cooficial per a referir-se als idiomes peninsulars altres que el castellà, que no figura a cap norma lingüística autonòmica, sinó que fou introduït pel TC vinculant-lo a l’absència de deure de coneixement (STC 82/1986, de 26 de juny, FJ 3; STC 84/1986, de 26 de juny, FJ 2), i que només ha recollit en textos legals el legislador espanyol.
Un model més coherent amb el principi de doble oficialitat lingüística és el que recull la mateixa Proposició per als procediments de caràcter civil: “A totes les actuacions judicials, els jutges, els magistrats, els fiscals, els lletrats de l’Administració de justícia i la resta de funcionaris de jutjats i tribunals poden utilitzar qualsevol de les llengües oficials de la comunitat autònoma on presten servei” (nou apartat 1r de l’article 142 de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil).
Pel que fa als “funcionaris públics pertanyents a l’Administració autonòmica o local a comunitats autònomes amb llengües pròpies oficials”, el text proposat per a l’article 231 LOPJ estableix que “han d’utilitzar les llengües esmentades en llurs actuacions davant dels òrgans judicials del territori de llur comunitat quan intervinguin en exercici de les funcions de llur lloc de treball”. En realitat, és un principi que, almenys a Catalunya, deriva del concepte de llengua pròpia, si bé cap norma l’ha especificat pel que fa a les relacions entre funcionaris autonòmics i locals i òrgans judicials. També deriva d’aquest concepte l’establiment de l’ús de “la o les llengües pròpies oficials” en les comunicacions entre òrgans judicials i “autoritats, administracions i ciutadans” (nou apartat 1r de l’art. 231 LOPJ), si bé el sintagma utilitzat és confusionari, ja que totes les llengües declarades com a pròpies són oficials, mentre que el castellà, tot i ser oficial, per disposició unilateral del constituent espanyol (art. 3.1 CE), no és pròpia d’aquests territoris (en el sentit tècnic del terme, de llengua de màxima historicitat en el territori).
De manera coherent amb el principi d’oficialitat, el prelegislador reconeix a les parts el dret a “utilitzar qualsevol de les llengües oficials de la comunitat autònoma on resideixin” en “els processos davant d’òrgans amb jurisdicció a tot l’Estat”, com també a “rebre en qualsevol d’aquestes llengües les comunicacions emeses” (nou apartat 2n de l’art. 231 LOPJ). Pel que fa a la ignorància d’una llengua oficial, el text proposat especifica que “la part que la invoca” ha d’acreditar que “té residència habitual fora de la comunitat autònoma amb llengües pròpies oficials”, que no pot implicar dilació del procediment, i no s’admetrà quan l’al·leguin “els professionals encarregats de la defensa o la representació de la part” (nou apartat 3r de l’art. 231 LOPJ).
Així mateix, el text proposat per a aquest article estableix la validesa de “[l]es actuacions judicials realitzades i els documents presentats en la o les llengües pròpies oficials” sense necessitat de traducció i, en cas que hagin de tenir efecte en una comunitat autònoma que tingui una altra llengua oficial pròpia o davant d’òrgans amb jurisdicció sobre el conjunt del territori estatal, la tasca de traduir-los, si cal, correspondrà al Ministeri de Justícia “o a l’òrgan competent de la comunitat autònoma on tingui seu l’òrgan judicial receptor” (nou apartat 5è de l’art. 231 LOPJ).
Tanmateix, precisament en l’àmbit de la traducció de documents i la interpretació de declaracions trobem una decebedora omissió de la Proposició: la de reformar les condicions per a exercir d’intèrpret i traductor judicials. D’antuvi, cal assenyalar que el fet mateix que s’interposin intèrprets en vistes orals ja suposa una afectació a principis processals bàsics com el d’oralitat i immediació, tal com advertí l’Audiència Provincial de Bizkaia en la qüestió d’inconstitucionalitat contra l’actual article 231 LOPJ, que destacà que constitueix “una necessitat ineludible que el jutjador pugui aprehendre la prova que depèn de la percepció personal sense cap tipus d’intermediació, de manera directa, amb la finalitat de valorar gestos, dubtes, matisos, inflexions, etc. en la persona que és acusada i en els testimonis”. Per contra, “el fet de supeditar l’aprehensió” d’aquests elements “no a la percepció directa del jutge, sinó a la capacitat, professionalitat, etc. d’un tercer (traductor o intèrpret) que s’interposa entre el jutge i el ciutadà (quan el jutge no coneix l’idioma en què es desenvolupa el ciutadà) desproveeix de tot contingut material el dret formal a la immediació” (Interlocutòria de primer d’octubre de 2004). Doncs la legislació processal actualment vigent no només vulnera aquest dret, quan la llengua utilitzada no és el castellà, sinó que ni tan sols garanteix la fidelitat de les traduccions i interpretacions. En efecte, tant la Llei d’enjudiciament criminal (art. 123, 441) com la d’enjudiciament civil (art. 142.5) recullen la possibilitat que pugui exercir qualsevol persona que digui que sap l’idioma, amb la simple promesa o jurament de traduir fidelment, fins i tot si no ha acreditat competència per a fer-ho en procediments judicials. I la Proposició no esmena cap d’aquests preceptes per exigir inexcusablement que les tasques de traducció i interpretació judicials les facin persones acreditades, sinó que es limita a repetir que, “[s]i les circumstàncies ho requereixen, a les actuacions orals pot actuar d’intèrpret qualsevol funcionari al servei de l’Administració de justícia que tingui prou coneixements de les llengües oficials de la comunitat autònoma” o fins i tot “qualsevol persona coneixedora de la llengua utilitzada, havent jurat o promès que traduirà fidelment” (nou apartat 4t de l’art. 231 LOPJ).
Finalment, la Proposició assigna una funció addicional al CGPJ: “Garantir el lliure exercici dels drets lingüístics dels ciutadans davant dels òrgans jurisdiccionals” (addició d’un numeral 25è a l’apartat 1r de l’art. 560 LOPJ). Atesa la contrastada manca de sensibilitat dels alts òrgans judicials espanyols envers els drets lingüístics dels ciutadans, no és sobrer recordar i explicitar a l’òrgan de govern d’aquest poder de l’estat el seu deure de tenir-ne cura, per bé que deriva del principi de doble oficialitat i del mateix reconeixement de drets lingüístics.
També amb un sentit més polític que estrictament jurídic cal entendre el manament als agents de la força pública —l’àmbit de l’Administració on, juntament amb la justícia, es concentren les vulneracions de drets lingüístics— d’“[a]ctuar, en el compliment de llurs funcions, amb absoluta neutralitat política i imparcialitat i, en conseqüència, sense cap discriminació per raó de raça [sic], religió, opinió o llengua oficial del territori utilitzada” (nou text de la lletra b de l’apartat 1r de l’article 5 de la Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos de seguretat), atès que això es deriva, no ja del principi de doble oficialitat, sinó simplement del dret a la igualtat reconegut a l’article 14 de la Constitució espanyola i de la Convenció europea per a la salvaguarda dels drets humans i les llibertats fonamentals. La Proposició també recorda als agents de la força pública que tenen el deure de “respectar el dret d’opció lingüística dels ciutadans del territori en què es trobin” (addició de la lletra f a l’apartat 1r i nova lletra b de l’apartat 2n de l’article 5). Si el prelegislador considera necessari explicitar que el règim de doble oficialitat lingüística també vincula l’Administració de justícia i la força pública, és senyal que fins ara n’actuaven al marge.
Administració pública
Pel que fa als procediments tramitats per l’AGE, els canvis proposats respecte a la normativa actual són escassos: es manté l’ús per defecte del castellà i, quant al dret dels ciutadans a emprar la llengua pròpia del territori, el text de la Proposició és fosc: “l’interessat podrà també iniciar el procediment en qualsevol altra llengua oficial d’una comunitat autònoma diferent del castellà, d’acord amb la Constitució i els estatuts d’autonomia, i es determinarà així la llengua del procediment”. En cas que hi hagi diversos interessats en un mateix procediment i divergeixen sobre en quina llengua volen que es tramiti, el nou text proposa que es determini per majoria i, si no n’hi ha, en castellà, la qual cosa vulnera el principi d’abast igual de la doble oficialitat, d’acord amb el qual caldria emprar tots dos idiomes o, el propi del territori, en aplicació del concepte de llengua pròpia. A més, també es manté el deure de l’Administració instructora del procediment de traduir al castellà els documents i expedients que hagin de tenir efecte fora de la comunitat autònoma, llevat que la llengua utilitzada també sigui oficial al territori on radiqui l’Administració destinatària, i s’afegeix que amb independència de la denominació que tingui l’idioma a cada comunitat. En aquest punt, a banda d’aquesta precisió, l’única addició que introdueix la Proposició a la norma actual és que estén als documents i expedients adreçats a l’AGE l’exempció de l’obligació de traduir-los al castellà (nou article 15 de la Llei 39/2015, de primer d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques).
Pel que fa als concursos per a proveir llocs de treball de funcionari de carrera a comunitats autònomes amb llengües oficials altres del castellà, per als trasllats, per a la mobilitat de funcionaris entre administracions i per als procediments de designació lliure, la Proposició estableix el requisit d’acreditar “un nivell de coneixement equivalent a l’exigit al personal funcionari del mateix grup i subgrup de la comunitat autònoma corresponent” (nous articles 79.5, 80, 81.2.2 i 84 del Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d’octubre, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de l’estatut bàsic de l’empleat públic).
En l’àmbit de la producció normativa, la Proposició estableix l’obligació d’elaborar una memòria d’anàlisi d’“impacte lingüístic” en el procediment d’elaboració de normes amb rang de llei i reglaments, la qual ha de “valorar els resultats que es puguin seguir de l’aprovació de la norma pel que fa als objectius de protecció i promoció” de les llengües oficials altres que el castellà (nou apartat 3r de l’article 26 de la Llei 50/1997, de 27 de novembre, del Govern). En la mateixa línia, la Proposició introdueix la possibilitat d’incloure “consideracions lingüístiques” en la contractació pública a les comunitats autònomes amb règim de doble oficialitat i estableix l’obligació d’incloure’n en els plecs de clàusules administratives particulars i en el plec de clàusules tècniques particulars (nou apartat 2n de l’art. 28 i nous articles 122.2 i 124 de la Llei 9/2017, de 8 de novembre, de contractes del sector públic, per la qual es transposen a l’ordenament jurídic espanyol les directives del Parlament europeu i del Consell 2014/23/UE i 2014/24/UE, de 26 de febrer de 2014).
Així mateix, la Proposició estableix que “[t]ota la legislació ha d’estar disponible al lloc web del Boletín Oficial del Estado en les diverses llengües oficials de l’Estat” (nou article 2 del Decret reial 489/1997, de 14 d’abril, “sobre publicació de les lleis en les llengües cooficials de les comunitats autònomes”).
Ensenyament
Pel que fa al conflicte institucional més intens actualment entre la Generalitat de Catalunya i el poder judicial espanyol, relatiu als usos lingüístics a l’ensenyament no universitari, l’apartat més rellevant de la Proposició és la reforma de la disposició addicional 38a de la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació. El text proposat per a l’apartat 2n afegeix que la “llengua pròpia i oficial diferent del castellà” ha d’ésser “la normalment utilitzada com a llengua vehicular i d’aprenentatge”, mentre que el castellà ha d’ésser “llengua curricular d’acord amb els projectes lingüístics de cada centre educatiu, en atenció a criteris pedagògics i de normalització lingüística”. Tot això “[e]n els termes establerts normativament per part de les comunitats autònomes”. El text és coincident amb el contingut de l’article 2 i la disposició addicional de la Llei del Parlament de Catalunya 8/2022 i cal destacar-ne tres elements:
• La referència als “termes establerts normativament per les comunitats autònomes”, que recorda el sistema de fonts de dret vigent a l’ordenament jurídic espanyol, el qual situa la llei per sobre de la jurisprudència.
• La restricció del caràcter de llengua vehicular a les pròpies del territori; en el cas que ens ocupa, català a Catalunya i occità a l’Aran (art. 2 i disposició addicional de la Llei 8/2022).
• La qualificació del castellà com a llengua d’ús curricular, terme introduït pel legislador català a la Llei 8/2022 i que, tot i la seva indeterminació, tant a la Llei catalana com, sobretot, en aquest precepte, es vincula al que determini cada centre al seu projecte lingüístic i als “criteris de normalització lingüística”, en un context sociolingüístic caracteritzat pel descens de l’ús del català. En efecte, d’acord amb l’Enquesta d’usos lingüístics de la població elaborada per l’antiga Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat i l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’any 2003 el 44,4% dels enquestats d’entre 15 i 29 anys declaraven que feien servir habitualment el català, xifra al 2018 havia baixat al 35,2%. Pel que fa al coneixement, en aquest grup d’edat entre 2003 i 2013 les xifres baixaren del 97% al 96,4 en competència passiva; del 92,6 al 92, en capacitat d’expressió oral; del 95,9 al 92,8, en comprensió lectora, i del 90 al 88,8, en expressió escrita.
En cas, doncs, que el text proposat fos aprovat, la Llei catalana 8/2022 i el Decret llei 6/2022 quedarien emparats per una llei estatal de rang orgànic, per la qual cosa quedaria encara més palesa la manca de base jurídica de la qüestió d’inconstitucionalitat plantejada pel TSJC i del recurs d’inconstitucionalitat interposat pels parlamentaris dels grups Popular i de Ciudadanos, de manera que tant una com l’altre haurien d’ésser desestimats.
Consum
En l’àmbit del consum, a més de reiterar que “[e]ls empresaris han de vetllar perquè es respecti el dret d’opció lingüística dels consumidors i usuaris de les comunitats autònomes amb més d’una llengua oficial, d’acord amb allò establert a les lleis en matèria lingüística d’aquestes” (addició d’un apartat 3r a l’article 8 del Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries), es manté l’ús mínim obligatori del castellà a “les indicacions obligatòries de l’etiquetatge i presentació dels béns o serveis comercialitzats a Espanya” (nou apartat 3r de l’art. 18 RDL 1/2007) i només es faculta “[l]es comunitats autònomes amb més d’una llengua oficial” per a “establir que totes o part” d’aquestes indicacions hagin de figurar, “a més, en una o més llengües d’entre les oficials diferents de l’espanyol” (addició de l’apartat 4t de l’art. 18 RDL 1/2007).
Com ocorre amb el text proposat per a l’apartat 1r de l’article 231 LOPJ, aquí també es trenca el principi de rang igual de les diverses llengües oficials i s’obvia el concepte de llengua pròpia.
D’acord amb el principi de doble oficialitat, caldria prescriure únicament l’ús d’alguna de les llengües oficials del territori i, si s’aplica com a fonament jurídic la propietat, caldria establir l’ús mínim obligatori de l’idioma propi del territori.
En canvi, la Proposició sí que introdueix una millora en la informació precontractual sobre contractes entre empreses i consumidors o usuaris, la proposta de contractació en els contractes a distància, els contractes formalitzats fora d’establiment, la declaració de garantia i la informació precontractual de contractes de viatge combinat, ja que el precepte passa d’establir l’ús mínim obligatori del castellà a la llengua oficial escollida pel consumidor (nou apartat 4t de l’art. 60, nou apartat 1r de l’art. 98, nou apartat 1r de l’art. 99, nou apartat 2n de l’art. 127 i nou apartat 3r de l’art. 153 RDL 1/2007). En el cas dels contractes a distància, el precepte proposat estableix l’ús de qualsevol de les llengües oficials si el consumidor no ha especificat tria lingüística. Novament, però, el concepte de llengua pròpia hauria pogut servir perquè fos aquesta l’establerta per defecte.
Esport
En l’àmbit esportiu, la Proposició substitueix l’ús mínim obligatori del castellà pel de “les llengües oficials reconegudes per l’Estatut d’autonomia” en la informació sobre costos d’assegurances i quotes a les federacions espanyola i autonòmica de les llicències per a participar en activitats o competicions estatals o internacionals (nou apartat 2n de l’art. 49 de la Llei 39/2022, de 30 de desembre, de l’esport). Tanmateix, seria preferible novament restringir l’ús mínim obligatori a la llengua pròpia, en comptes de generalitzar el bilingüisme obligatori.
Senyalització de vies públiques
La restricció de l’ús mínim obligatori a la llengua pròpia del territori, tot i que sense especificar el vincle entre el concepte i el precepte, apareix en el text proposat per a regular els panells de senyalització de les vies públiques, que faculta l’Administració competent a utilitzar-hi també el castellà, “quan ho requereixin motius de seguretat viària” (nou article 56 del Reial decret legislatiu 6/2015, de 30 d’octubre, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles a motor i seguretat vial).
Creació audiovisual
En l’àmbit audiovisual, la Proposició autoritza les administracions a establir programes d’ajuts al subtitulatge i el doblatge d’obres a les llengües oficials altres que el castellà. Així mateix, estableix el compromís de l’“autoritat audiovisual competent”, “en col·laboració amb les comunitats autònomes que tinguin més d’una llengua oficial”, d’“impulsar” un acord amb els prestadors del servei de comunicació audiovisual televisiu per “fomentar la incorporació en llurs catàlegs de continguts audiovisuals doblats o subtitulats en la o les llengües pròpies oficials”, amb atenció especial als continguts adreçats al públic infantil. En cas que aquest acord no s’hagi subscrit abans del 30 de juny de 2024, les “autoritats audiovisuals de les comunitats autònomes” podran aprovar “acords d’autoregulació” en llur àmbit territorial (nou text de l’apartat 2n de la disposició addicional 5a de la Llei 13/2022, de 7 de juliol, general de comunicació audiovisual). Així mateix, el prelegislador també proposa que la contribució de la Corporación de Radio y Televisión Española a la producció de continguts audiovisuals “en llengües originàries espanyoles diferents de l’oficial de l’Estat” no pugui ésser “proporcionalment inferior a la que s’estableixi per a la producció de continguts en castellà” (addició d’un apartat 4t a l’art. 3 de la Llei 17/2006, de 5 de juny, de la ràdio i la televisió de titularitat estatal).
Pel que fa a la comunicació radiofònica, la Proposició estableix que els prestadors del servei han de reservar el 15% de la programació musical a obres compostes en llengües peninsulars oficials altres que el castellà, d’acord amb el “pes poblacional” de cadascuna i amb un mínim d’un 5% per a cada idioma (addició d’un apartat 5è a la disposició addicional 5a de la Llei 13/2022). A més, les autoritats autònomiques podran establir “obligacions addicionals per als prestadors de servei” (addició d’un apartat 7è a la DA 5a). Finalment, la Proposició estableix un fons per al “foment i protecció de l’ús de les llengües pròpies que tinguin caràcter oficial de les comunitats autònomes en les obres audiovisuals”, dotat per l’AGE i les comunitats amb llengua oficial diferent del castellà (addició d’una disposició addicional 5a bis a la Llei 13/2022).
Adaptació normativa
Atesa la quantitat ingent de normes sectorials d’abast estatal que imposen l’ús mínim obligatori del castellà, la Proposició conté una disposició final (primera) que estableix que, “[e]n el termini d’un any a partir de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, s’hauran d’adequar al règim de pluralitat lingüística que s’hi preveu les normes estatals que no s’ajustin als nous criteris lingüístics”. Tanmateix, el text és molt imprecís, quan, en realitat, es podria establir una clàusula general per la qual totes les referències a la normativa sobre matèries competència de l’AGE que estableixen l’ús obligatori del castellà, a les comunitats amb règim de doble oficialitat s’han d’entendre complertes amb l’ús de qualsevol llengua oficial, sempre que la legislació lingüística vigent no estableixi l’ús mínim obligatori de la llengua pròpia del territori.
Referències bibliogràfiques
Escribano, Daniel: “Lawfare contra el model lingüístic de l’ensenyament a Catalunya (2010-2022)”, Revista Catalana d’Administració Pública, núm. 1, 2024.
Jou, Lluís: “Protecció jurídica de les llengües europees”, Revista de Catalunya, núm. 49, 1991.
Milian i Massana, Antoni: “El règim jurídic de la llengua catalana amb l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 1979: balanç i perspectives”, Revista de Llengua i Dret, núm. 47, 2007.
Pla, Anna M.: “Carta europea de les llengües regionals o minoritàries i justícia: una reforma pendent de la Llei orgànica del poder judicial”, Revista de Llengua i Dret. Blog, 29 de novembre de 2018, en línia: https://eapc-rld.blog.gencat.cat/2018/11/29/carta-europea-de-les-llengues-regionals-o-minoritaries-i-justicia-una-reforma-pendent-de-la-llei-organica-del-poder-judicial-anna-m-pla/#_ftnref1
Puig Salellas, Josep M.: “La doble oficialitat del Tribunal Constitucional”, Revista de Llengua i Dret, núm. 8, desembre de 1986.
Vernet, Jaume; Pons, Eva i Pou, Agustí: “Jurisprudència: Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem i resolucions de la Direcció General de Registres i Notariat”, Revista de Llengua i Dret, núm. 25, juliol de 1996.
- Daniel Escribano és col·laborador de L’Accent. Autor de llibres com ‘El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República’ (2020) i ‘Judicis polítics sota la democràcia militant espanyola’ (2025).
