Veneçuela enfronta els terratrèmols i l’imperialisme colonitzador
Els terratrèmols que van sacsejar Veneçuela
Era la Diada Nacional dels Països Catalans, el 24 de juny d’aquest 2026, quan a Veneçuela tot va tremolar. Ho va fer amb tanta intensitat -dos terratrèmols consecutius amb magnituds de 7,2 i 7,5 a l’escala de Richter en tan sols 39 segons de diferència- que molts edificis van cedir i van ensorrar-se amb tot el que comporta el col·lapse de blocs d’habitatges: persones desaparegudes sota la runa, ferides, mortes i la pèrdua de la llar i de tota una vida. En total, a data d’12 de juliol, ja es compten 4.490 persones mortes, 16.740 ferides, 17.907 persones que han quedat sense casa i un total de 120.794 famílies afectades.
La batalla pel relat
Davant d’aquesta tragèdia, la reacció dels mitjans de comunicació internacionals ha estat immediata, un fet que contrasta clarament amb antecedents recents. Després del 3 de gener de 2026, quan els Estats Units va bombardejar la República Bolivariana de Veneçuela i va segrestar el President Nicolás Maduro i la Diputada Cilia Flores, van ser pocs els mitjans que van desplaçar-se a territori veneçolà per cobrir una agressió imperialista que infringia la legalitat internacional i la carta de les Nacions Unides. Aleshores, els mitjans van cobrir-ho des de l’exterior, sense trepitjar terra bolivariana. Segurament, no volien que el món veiés el dolor i la tristesa de la població i la quantitat de manifestacions que hi hagué exigint el retorn del president legítim i de la diputada a l’Assemblea Nacional. En aquell context era molt més fàcil i còmode narrar el que passava des de l’exterior donant veu a la població veneçolana a l’estranger que forma part de o dona suport a l’oposició que viu en altres països. Així no calia ni tergiversar el relat, perquè ja s’entrevistava a les veneçolanes que aplaudien que es bombardegés el seu propi país i a les seves compatriotes, com també estaven a favor que regalar el petroli als Estats Units.
En canvi, en l’actual context de catàstrofe natural, sí que ha calgut enviar-hi corresponsals de tots els mitjans. Però no ho han fet per informar de manera objectiva, sinó per mostrar al món una falsa realitat. S’han centrat a mostrar la devastació total d’algunes zones, on només queden runes, amb periodistes assenyalant el govern de no donar resposta, acusant els quasi 30 anys de chavisme de l’esfondrament dels edificis i, sobretot, tornant a donar veu a l’oposició.
Aquest relat contrasta amb el d’altres tragèdies. El 6 de febrer del 2023, Turquia va patir un terratrèmol (magnitud 7,8) i hores més tard hi hagué una rèplica de magnitud 7,5. En cap moment els mitjans de comunicació van assenyalar el seu govern de no actuar, de deixar la població desatesa o de no tenir capacitat de gestionar-ho. I aquest doble sisme va comportar la mort de més de 53.000 persones.
Si mirem a casa nostra, moltes tenim gravat el 29 d’octubre del 2024, quan una tromba d’aigua es va endur per davant l’Horta Sud, al País Valencià, causant 228 morts que podien haver estat evitades. Aquí, on el govern valencià sí que n’és culpable per avisar tard i per una resposta tardana, l’actuació va ser ben diferent. A l’Horta Sud, l’endemà de la Dana, només van arribar-hi centenars de voluntàries que, sense eines ni maquinària, només amb escombres, pales i galledes, van començar a treure aigua i fang. Allà ni cossos de seguretat ni exèrcit estaven presents en un inici. On eren llavors els mitjans de comunicació acusant amb la mateixa ferocitat el govern autonòmic i estatal d’inoperància? Per què, en canvi, hi ha tants ulls per assenyalar una suposada mala gestió o deixadesa en el govern de Delcy Rodríguez?
La realitat front del relat hegemònic: poble organitzat i resposta de l’Estat
Preguntem-nos-ho abans de creure’ns el discurs hegemònic creat des de l’imperialisme nord-americà, un relat carregat de fake news, que només pretén avalar les intencions d’ocupació i espoli dels recursos fòssils veneçolans. La realitat d’aquestes últimes setmanes a Veneçuela és molt diferent de la que ens mostren televisions, diaris i xarxes socials. El mateix 24 de juny a les 21:30, el govern bolivarià ja va ordenar el desplegament immediat dels cossos de seguretat i Protecció Civil a les zones afectades. Des del primer dia, hi ha hagut més de 30.000 efectius de l’exèrcit, de la Guàrdia Nacional Bolivariana, de Protecció Civil, de la Milícia i de bombers que, juntament amb equips de rescat vinguts d’arreu del món i milers de voluntàries, estan treballant les 24 hores del dia. El seu objectiu prioritari ha estat trobar persones amb vida sota les runes, però al mateix temps s’està atenent totes les supervivents, organitzant i gestionant campaments transitoris per acollir-les, i repartint aliments, roba i material de tota mena. Tot i la complexitat, el govern bolivarià i el poble organitzat -amb 31.837 efectius desplegats i 30.535 voluntàries— han creat 108 campaments transitoris on s’allotgen 19.583 persones, i s’han distribuït 9.995 tones d’aliments i 18.507.166 litres d’aigua (dades del 12 de juliol).
Mentre els mitjans de comunicació catalans desplaçats a Veneçuela no s’han cansat de repetir que allò és un caos, que no hi ha organització i que l’exèrcit veneçolà no és enlloc, els equips internacionals sobre el terreny han desmentit rotundament aquest discurs. L’inspector dels Bombers de la Generalitat de Catalunya, Oriol Corbella, va declarar públicament: “Les autoritats veneçolanes estan facilitant-nos i ajudant-nos a què puguem fer la nostra feina”. Corbella explicava que les jornades començaven sempre amb reunions de coordinació entre els equips internacionals i el centre de control veneçolà, on es dividien en grups segons les prioritats de cada dia. En una altra entrevista, l’inspector va expressar: “A nosaltres ens està ajudant molt l’Exèrcit bolivarià. No ens podem queixar en cap sentit. Ens estan ajudant molt, ens porten menjar, ens porten aigua, ens porten als llocs, ja que no tenim transport” (3Cat, Més nit, 29/6/2026). Diferents rescatistes internacionals, amb experiència en altres catàstrofes naturals, coincideixen a assenyalar que és impossible que cap país pugui atendre en solitari una situació d’aquesta magnitud, desmuntant així la tesi de la “incapacitat” de l’Estat veneçolà.
La veritat sobre la Misión Vivienda
Dins d’aquesta campanya de descrèdit, s’ha arribat a atacar una de les grans fites de la Revolució Bolivariana, les Misiones. Recordo com, des de La Guaira, el periodista Joan Biosca va assenyalar directament la política d’habitatge d’Hugo Chávez com a culpable de tants esfondraments d’edificis. Sense aportar cap dada contrastada, va afirmar que la majoria d’edificis que havien col·lapsat eren els construïts per la Misión Vivienda, una de les missions insígnia del chavisme per treure de la pobresa milers de veneçolanes, donant-los accés a una llar digna.
Després d’uns dies d’aquesta afirmació ja podem dir taxativament que és falsa i que només pretenia contribuir al discurs antichavista i imperialista del capital. Avui sabem, segons dades oficials, que hi ha 856 edificis amb alguna afectació i 190 van col·lapsar totalment. A Caracas capital cap dels edificis que van ensorrar-se era de la Misión Vivienda. A La Guaira només 4 dels edificis que van esfondrar-se van ser construïts dins la Gran Misión Vivienda. Amb aquestes dades es pot afirmar que més del 80% dels edificis esfondrats totalment eren de promoció privada (molts d’ús turístic) i, a la zona més afectada de La Guaira, només un 2,16% eren construccions de la Misión Vivienda.
Grans urbanismes construïts durant els governs d’Hugo Chávez com Ciudad Tiuna (Caracas) amb 174 edificis amb una mitjana de 15 plantes i Ciudad Caribia (Carcas) amb 137 torres no hi ha hagut cap edifici col·lapsat ni grans desperfectes.
Bloqueig, sancions i l’amenaça de recolonització
Finalment, cal recordar que Veneçuela avui segueix sota un bloqueig ferotge que se sustenta en més de 1.000 sancions. Ni una catàstrofe d’aquesta magnitud ha fet que els Estats Units decideixin aixecar totes les mesures coercitives que des de fa més de deu anys afoguen el territori. Certament, el 25 de juny, l’Oficina de Control d’Actius Estrangers (OFAC) va emetre la Llicència General Núm. 60, una autorització temporal que flexibilitza el règim de sancions per agilitzar l’assistència internacional. Aquesta mesura, vigent fins al 23 d’octubre del 2026, teòricament permet les transaccions financeres destinades a ajuda humanitària. No obstant això, a la pràctica, aquesta llicència segueix prohibint fer transferències bancàries a qualsevol compte corrent veneçolà des de l’exterior. El bloqueig financer, per tant, continua dificultant enormement l’arribada de la solidaritat internacionalista dels pobles del món.
Els intents imperialistes dels Estats Units per acabar amb la Revolució Bolivariana i controlar les seves riqueses naturals, especialment el petroli, no s’aturen ni en aquest context de gran dolor i complexitat. Donald Trump i Marco Rubio estan aprofitant la delicada situació en què es troba el país per enviar-hi milers de militars. Sí, en lloc d’enviar equips d’ajuda humanitària, els Estats Units hi envia soldats. Sembla un clar intent d’ocupació, de recolonització. L’imperialisme al complet ha vist la seva oportunitat: si els Estats Units ja s’estan preparant per a un “segon Haití”, també hi han arribat els sionistes genocides amb la intenció d’aprofitar-se del desastre per liderar ells mateixos el procés de reconstrucció. Però aquesta tasca no l’ha de fer ni Israel ni cap altre país.
Per sort, l’experiència d’anys de revolució i de construcció de poder popular mitjançant les comunes fa que ens trobem amb un poble empoderat i organitzat. Un poble que té memòria i sap molt bé que és estar sota el control de l’imperi i el capitalisme, que ja s’ha començat a organitzar per lluitar contra qualsevol intent d’ocupació i per ser les comunes les que liderin el procés de reconstrucció. No ho tindran fàcil, el context i els esforços de l’imperialisme hi seran. Així que els hi toca cuidar a les afectades i executar la reconstrucció, mentre al mateix temps caldrà que aturin tot intent d’ocupació que els robi la sobirania.
- Sílvia Pagès Serarols Militant de l’‘organització de solidaritat internacionalista catalana Ítaca i la CUP.
Fotografies
